Coses serioses

Hem de suposar (i no és cap exageració) que la coincidència de totes aquestes accions en contra del català no són fruit de la casualitat. Vull dir que hi ha una mena de voluntat política de laminar la unitat i la pervivència de la llengua en els territoris on, per diverses causes, és més feble o allà on els poders establerts tenen una certa garantia de gratuïtat perquè són conscients que no els farà cap mal, aquesta dèria de sotmetre i humiliar. El cas de València és l'exemple més clar i més continuat de la batalla lingüística, però ara destaquen el de les Illes i el de la Franja, els dos casos més recents d'estultícia i de manca de rigor. A les Illes, hi ha hagut reaccions virulentes, dramàtiques i contundents en contra de les idees exterminadores del govern Bauzà, que pretén foragitar la llengua de la vida quotidiana, des de la toponímia fins a les consideracions legals, passant per l'intent fracassat (per ara) d'arraconar-la de l'ensenyament. La qüestió de la Franja, pel seu compte, clama al cel i no mereixeria cap més consideració si no fos que es tracta d'un atac frontal, en seu parlamentària, barroer i sense cap fonament científic. Això els és igual. El que compta és la seva idea decidida d'anul·lar qualsevol rastre que es pugui identificar amb la catalanitat. És per això que suposo (i no és exagerat) que hi ha un pla. Cada un dels elements que participen en aquesta barbaritat –i aquí també hi cal afegir, per descomptat, l'actitud combativa del PP català en contra de la llei de normalització i del model escolar, i de l'Estatut, primera temptativa seriosa, cabdal, d'aquesta nova fornada d'injúries–, cada un d'ells, dic, actua per iniciativa pròpia però les seves intervencions responen a un pla que temo que és sistemàtic.

En aquell famós manifest d'Els Marges que reclamava un estat per poder salvar una llengua no es feia esment d'un estat propi sinó que, de manera implícita, es podia deduir que l'imprescindible suport de l'administració també tenia cabuda en un Estat espanyol que cregués de debò en les llengües com a tresor d'un patrimoni col·lectiu. Aquesta idea ja no té futur. I tampoc n'hauria de tenir la connivència política amb un PP que, aquí i allà, es presenta, sense vergonya, com a lingüicida. Estem parlant de coses molt serioses. Molt serioses.