Opinió

viure sense tu

El darrer jóc

La sornegueria
de l'Emili queda per al record

Tor­tell Pol­trona explica que les tri­bus més anti­gues i des­co­ne­gu­des tenien la figura d'un pallasso que inter­pre­tava els trons i els llamps. Inex­pli­ca­ble per la resta d'aborígens. Les pin­tu­res dels pallas­sos i màsca­res fúnebres també tenen un nexe que les uneix en la fron­tera del que és com­pren­si­ble i el que és incom­pren­si­ble.

Ens toca viure temps fron­te­rers. Trons i llamps sense ningú que ens expli­qui què ens està pas­sant de debò. Pot­ser per això hem de recórrer als pallas­sos com el Jaume Mateu, que endol­cit pel Foix de Sarrià acaba donant Tor­tell Pol­trona, que a més és un “Pallasso sense Fron­te­res”. D'aquí a dos dies ins­tal·larà la vela palindròmica del Circ Cric a la pro­gra­mació del Grec, i es dedi­carà a car­re­gar cadi­res i a pas­se­jar-se pels racons de la seva memòria.

Just dimarts, quan va morir l'Emili Tei­xi­dor, Pol­trona, amb màscara ver­bal, par­lava de mort i de vida a la bibli­o­teca de Nou Bar­ris. D'aquest exer­cici de subs­ti­tució etern, d'aquest pro­jecte de vida que és la mort. I feia riure la con­currència. També recor­dava, per allò de l'encara més difícil, com l'Emili havia creat un per­so­natge de conte que era capaç de llençar esco­pi­na­des amb lum­ping inclòs.

En el meu cas el recordo en dis­cussió eti­mològica, gràcies a El lli­bre de les mos­ques, on hi ha qui se'n va a jóc. I jo li deia que mon pare feia ser­vir l'expressió “me'n vaig a jocar” com per dir que se n'anava a dor­mir. El verb no el recull l'IEC, però sí el català-valencià-balear, que explica que és una acció dels ocells per anar-se'n al joquer, i en situa l'ús a l'Urgell, i al Camp de Tar­ra­gona. Vet-ho aquí. El pare i els vila-secans atribuïm als humans acci­ons de par­dals, i pro­nun­ciem d'una altra manera l'ajo­car, que ja vol dir ajaçar-se o posar-se a un lloc a dor­mir. Una fron­tera que comença i acaba per a.

Ja no podrem dis­cu­tir més. L'Emili Tei­xi­dor se n'ha anat a jocar, o a jóc, per sem­pre més. La seva sor­ne­gue­ria i pro­vo­cació cons­tant, aquell sac­sar men­tre reia, queda per al record. I el debat eti­mològic també. L'assa­gista francès Roland Bart­hes con­si­de­rava que escriure és una con­ducta glo­ri­osa, però atre­vida. Que l'escrip­tor és un artista, i se li reco­neix un cert dret a la bohèmia. L'Emili Tei­xi­dor se l'aga­fava, aquest dret, men­tre com un pallasso en una tribu ens expli­cava què volen dir els llamps, i els trons, i quin gust té el pa blanc i el pa negre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.