opinió
Presumint de rics
El meu pare va ser el petit de vuit germans i jo el petit de tres, amb vint anys de diferència amb el que em precedia d'edat. Dit així no sembla que hagi de ser motiu de problemes. No pas de grans problemes, però sí d'identitat i de relació. D'entrada, no vaig conèixer els avis ni paterns ni materns. La saviesa dels avis es manifesta amb els néts més que amb qualsevol altra persona de la família. Els nascuts en pobles petits, d'ambient rural, tenen una pàtina —la qual no s'ha de confondre amb engrut— impossible d'adquirir en una ciutat. Ben jove, vaig ser, sense poder eludir-ho, il padrino de la família Marca. Passa que en lloc d'administrar fortunes i gàngsters, administrava restes d'uns importants terratinents de vinyes que no es varen refer de la fil·loxera.
Els anys trenta, els de la Segona República fins a l'esclat de la Guerra Civil, Catalunya prosperà en molts aspectes. La cultura va deixar els reductes tradicionals i es convertí en cultura popular. Es despertà entre la gent jove un afany de saber mai copsat, el qual hauria fet aixecar la cota del coneixement a nivells impensats si, en el cas d'Espanya, la guerra no hagués destruït bona part del fet i tot el projectat. El camí del jovent, però, era imparable. Un afany a tots els nivells, urbà i rural, coster o de terra endins, comercial o bé industrial, demostrà que Catalunya podia tenir vida pròpia i renàixer com a estat, en una Europa en què, finida la guerra europea del 1914 al 1918 i assentats els límits dels països, semblava que havia entrat en un període de pau.
A principis del segle XX es desenvolupà a la nostra terra un fenomen iniciat el segle anterior, amb incipiència, pel desconeixement de la Llei i per la inèrcia de segles en què s'havia passat de l'esclavitud a l'abolició i l'alliberament, del feudalisme a la propietat privada urbana i rural i del proteccionisme i direccionisme a la lliure iniciativa, ben entesa i dintre d'un ordre, és clar. Aquest trasbals, el qual trigà més de dos segles a fer-se evident, creà el fenomen social més important que havia tingut lloc després de l'abolició de l'esclavitud: es creà la classe mitjana. La barrera entre rics i pobres fins aleshores havia estat insalvable. El franquisme baixà una colla d'esglaons i féu que l'Espanya que havia sortit de la guerra europea sense una esgarrapada quedés frenada i els seus quaranta anys coincidissin amb la progressió d'Europa, de la qual ens vam separar fins fa poc.
El fet de pertànyer a la UE ens ha fet retratar per la part de dintre. Ara estan sortint les misèries del caciquisme, els intercanvis d'honradesa i dignitat per pessetes i euros i tota una samfaina miserable que avergonyeix tothom que toca de prop o de lluny. La línia divisòria entre classe mitjana i rica és cada vegada més incerta. Què vol dir ser ric? Gairebé ningú en presumeix. És una temeritat! Millor dit: una imbecil·litat!
