I què és la Unió Europea?

Segurament als espanyols aquesta pregunta una mica impertinent els resulta familiar, perquè aquí si preguntem què és Espanya, podríem trobar un munt de definicions i totes basades més en una ideologia concreta que no pas en una descripció d'una realitat. Amb la UE ens passa igual, avui encara més enllà de la frase despectiva del “club de mercaders” de fa uns anys, s'ha avançat ben poc. Sempre que parles amb dirigents de la UE et fan palès la dificultat que tenen ells de fer entendre que formen part de l'administració pròpia dels 27 països i no són una institució aliena com ara el Banc Mundial i l'ONU. I atribueixen a aquesta desvinculació de pertinença a un factor principal el comportament dels polítics “nacionals” que sovint imputen a les directives de la UE les reformes més doloroses, tot i que siguin necessàries.

Aquesta falta de coratge dels polítics d'acceptar les incomoditats i el desgast del poder i traspassar-les als altres és una constant en les polítiques domèstiques. Així doncs, mantenen les institucions europees com si fossin institucions internacionals, i no pròpies. L'escassa presència de la bandera de la UE en les institucions d'aquí és un exemple que il·lustra perfectament aquesta falta de sentit de pertinença. Només en la zona euro tenim l'euro, i realment quan viatges pels països de la zona i veus que la mateixa moneda de casa et serveix per pagar, sents aquest sentiment integrador.

Però encara que les fronteres s'esmicolin políticament, queden les psicològiques i aquestes són molt difícils de destruir. És cert que segurament l'idioma és un impediment, però no és un impediment decisiu. Moltes empreses i empresaris encara avui tenen més tendència a veure com a mercat propi l'Estat espanyol i es miren els mercats de la UE com mercats exportadors. A una empresa catalana, per exemple, li és més fàcil vendre a Extremadura o Galícia, i no pensa que si mira la mateixa distància nord enllà, hi ha un potencial de mercat molt més important.

Seria injust no reconèixer els avenços d'internacionalització que molts empresaris han fet, però encara ens falta molt de camí a l'hora de destruir barreres i això vol dir potencial de creixement.

Tampoc ajuda a la integració aquesta sensació molt generalitzada que estem dissenyant la UE i especialment la zona euro sobre la marxa, sense cap plànol que ens digui cap on caminem. I aquesta improvisació en l'avenç, portats només per les circumstàncies imposades pels moments crítics, no ajuda, perquè en aquests moments el resultat sempre és més una política de la fortalesa de qui té més diners, més poder o més capacitat de fer mal, i així és difícil construir alguna cosa confortable per a tothom.

A banda de l'Eurocopa, que també s'ha contaminat de la política (només cal veure el plus polític que es va donar en el partit Alemanya-Grècia), l'esport nacional és presentar la cancellera d'Alemanya, Angela Merkel, com la culpable de tots els mals que ens passen, i en el fons els primers culpables de tot el que ens passa som nosaltres. És el que deia ara de la tendència de traslladar a les directives europees la culpa d'allò que hem de fer però que suposa un desgast polític.

Ara mateix, amb tota la frivolitat no exempta d'una mena de patriotisme casernari, fem immensos debats de les imposicions que ens posarà la UE com a contrapartida del rescat de 100.000 milions d'euros, i de si vindran o ja són aquí, els homes de negre a controlar què hem fet i què fem amb els diners que ens deixen. Tant de bo els haguéssim tingut aquí deu anys abans! Perquè una cosa ha quedat demostrada i és que la negligència en la gestió de milers de milions d'euros, que ara ens falten, ha estat aclaparadora. I quan un país posa ineficaços i imprudents (per no dir altres adjectius) a gestionar el diner públic, el control extern hauria de ser sempre benvingut.