Cordó sanitari

Winston Churchill va fer famosa aquella frase segons la qual “la política fa estranys companys de llit” i Groucho Marx un temps més tard el va corregir per dir-li que no és la política, sinó el matrimoni. De fet totes dues afirmacions serveixen però la que ens interessa en aquest moment és la de la política i especialment la nostra política. La setmana passada va tenir lloc el primer debat de política general d’aquesta legislatura i la meva previsió era que podria ser força seguit: un nou president socialista i defensors del 155, amb una trencadissa del nacionalisme colossal, i una trencadissa dins ERC tirant-se els plats pel cap públicament, em semblava que podrien ser ingredients de pes per veure cap a on apuntava la legislatura. De moment, vist el que vam veure en aquest debat, tots els vaticinis són que podria ser llarga. En principi no és dolenta l’estabilitat política, i és desitjable que es compleixin els mandats perquè tots els projectes tenen un temps de planificació i un temps d’execució i la inestabilitat és pertorbadora.

L’independentisme abstencionista, que tant de mal ens ha fet, ja té el seu trofeu: un president espanyolista a la Generalitat, així que ara no es poden queixar de tot el que veuen i veuran durant aquests anys. Però, com que mai tot és dolent ni tot bo, sospito que el govern Illa s’enfocarà plenament en l’economia i principalment a recuperar projectes que fa anys que estan aturats per la manca d’acord i accelerant els que hi ha en marxa. I, al final de la legislatura, molts projectes s’hauran acabat i estaran en funcionament i podrà presentar un bon full de serveis. Una altra cosa serà com ens deixarà la “nació” catalana, ja que preveig un esforç de desnacionalització important de totes les institucions. El gest de la presència del president en la desfilada militar del 12 d’octubre no va ser només un gest simbòlic, és de voluntat i d’esforç de realineament de Catalunya amb Espanya. De fet, amb la mà tova i el puny ferm va fent passos que ni imaginàvem, sense que ningú li ho retregui.

En el debat semblava com si fora millor no parlar de temes conflictius, d’aquells que realment afecten la societat, però de vegades obliden que en una munió de persones hi ha sempre un corrent de fons que de moment no es nota però tot de cop pot esclatar com li va passar al president en el Concurs de Castells de Tarragona. L’independentisme no és mort.

Curiosament, el discurs més ben travat de tots els que es varen fer va ser el de la diputada i batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Un discurs davant el qual, al meu entendre, el president va perdre una oportunitat per debatre, si és que tenia arguments, els temes que més importen a la ciutadania: immigració irregular, reincidència dels causants de delictes, violència i nacionalisme. Probablement l’incomoda molt parlar d’aquests temes, i amb la seva expressió verbal i gestual –apuntant-la amb un dit acusador– se li notava molt, i no en va parlar excusant-se amb aquest nefast i poc democràtic “cordó contra l’extrema dreta”. Aliança Catalana és un partit que té els escons aconseguits per votació popular i democràtica, i l’actitud de menysteniment mostrat pel president del govern no amaga el problema que li exposava la diputada i només serveix per ajudar-la a créixer.

El president s’escolta massa certs grups minoritaris que es pensen ser posseïdors de la veritat i aquesta fe política els permet assenyalar els heretges de la seva fe a qualsevol dissident provocant una mena de dictadura del seu pensament únic. Les crítiques al turisme que vam escotar, als llogaters de pisos, a la Copa Amèrica de vela, a l’ampliació de l’aeroport... són pecats capitals per aquests companys de llit del president.