Un dia a Burkina

I tot és veri­tat, pobresa i dig­ni­tat. El Sahel viu períodes de seque­res que con­dem­nen la gent a pas­sar fam. Naci­ons Uni­des ha con­vin­gut quan­ti­fi­car els graus d'expo­sició a la fam, i alerta, amb les ONG, que hi ha més de 18 mili­ons de per­so­nes a la regió en risc de patir una greu crisi ali­mentària, dels quals més d'un milió són nens.

Avui és un d'aquells dies que vénen ganes d'escriure amb l'estómac: miraré de con­te­nir-me. El meu pri­mer pen­sa­ment és per aquest nord incapaç de donar la talla en una reunió de donants de la UE per atu­rar la crisi; que reta­lla les polítiques de coo­pe­ració i qüesti­ona la feina de les ONG sense caure-li la cara de ver­go­nya. També per aquest sud, on gover­nants vita­li­cis neguen la tragèdia per no per­dre crèdit en el tau­ler dels nego­cis mun­di­als.

Sóc aquí, amb Intermón Oxfam, veient com trac­ten l'emergència i no renun­cien a fer lobby per pres­si­o­nar els gover­nants burki­ne­sos que reco­ne­guin el greu risc i des­ti­nin 16 mili­ons d'euros a pre­ve­nir la fam. Avui hem visi­tat un pro­jecte. Ens han rebut una sei­xan­tena d'homes i dones que estan fent dos àpats al dia: un de fari­ne­tes de mill i l'altre de fulles de bao­bab. Un avi alça la veu per dir que no vol l'ajuda econòmica per poder men­jar, que el que desitja és el com­promís del seu govern i el meu per cons­truir una presa que no els obli­gui a pre­gar que plo­gui. L'ONG haurà de con­ti­nuar donant lla­vors i men­jar perquè els burki­ne­sos no morin de fam. Però els temps de la cari­tat no ser­vei­xen, i la coo­pe­ració cata­lana ho ha entès. Cal crear consciència i pres­si­o­nar per per­me­tre atu­rar aquest canvi climàtic cri­mi­nal. La gent del poble, que no pot men­jar, em va rega­lar una bos­seta de fruits secs que he guar­dat a la mot­xi­lla, al cos­tat de la meva ver­go­nya. Burkina, en mooré, sig­ni­fica “el país dels homes ínte­gres”.