La picaresca

Com a mínim a Espanya hi ha almenys dues-centes mil persones que fan servir targetes sanitàries com a pensionistes sense ser-ho. Un frau que ha denunciat la ministra de Sanitat, Ana Mato. Ben segur que aquest frau serveix com
a exemple de la mala imatge dels serveis públics que paguem entre tots. Encara és més sorprenent que el fet hagi passat fins ara desapercebut i que ens assabentem que existeix quan el Ministeri d'Hisenda ha encreuat les dades per establir el copagament.

Quin estat de la Unió Europea es pot permetre detectar 800.000 targetes sanitàries amb dades incorrectes encara que hagin estat 200.000 les persones que s'han aprofitat de la situació? Fets similars havien passat a Grècia abans de la intervenció. Amb aquesta dada, en un món en què només es parla de milers i milers d'euros, pot semblar la xocolata del lloro. Però el comportament denota i és fàcil d'entendre que Espanya sigui el país europeu que està al llindar, des de fa mesos,
de la intervenció.

El més curiós i pintoresc és que tothom ho sabia i ningú no deia res. Hi ha pensionistes que proveïen de medicaments tota la seva família. En veu baixa es comentava que s'han comprat preservatius amb la targeta sanitària de l'àvia. Un escàndol menor que diu molt en contra d'una ciutadania que està molt preocupada per les repercussions que tenen les dades europees d'alta volada, que tremola davant un futur que probablement haurà de passar per la intervenció.

Des de temps remots Espanya ha estat un país de picaresca. Propines a canvi de favors i sobretot un comportament de mirar cap a un altre costat a l'hora d'actuar amb picaresca. No es tracta que hi hagi molts organismes controlant. Ara mateix són sobrants: els jutjats, el Parlament català amb les comissions d'investigació obertes a les caixes i a la sanitat pública. La fiscalia, l'oficina antifrau, el síndic de comptes... Es demostra que hi ha molts controladors i poc control, tal com s'ha vist amb el caos de
les targetes sanitàries.

Des de sempre hem vist que feta la llei feta la trampa. Un estil de país pobre. Però en aquests moments de retallades cal estar molt a l'aguait d'on va a parar fins a l'últim cèntim d'euro. Ara mateix hi ha una vigilància màxima per qualsevol estridència que pugui fer un polític ó un servidor públic; fins a l'extrem que molts han aturat la seva feina sota mínims per no fer cap despesa que generi cap comentari.