L'hule de la mala llet

Em truca en Debades, tot atabalat, i em diu que m'ha d'explicar una feta que concentra els nivells de cretinisme anunciats set decennis enrere pel periodista Just Cabot. Li prego, en va, que es calmi. “L'altre dia vaig anar a comprar un hule a una botiga dels xinos.” “Debades, m'has trucat per parlar-me d'un hule? I són xinesos!” Ell, com si res, continua.

“Era un local de venda a l'engròs tan gran i laberíntic que si no t'acompanyen et perds pels passadissos. La xinesa, amb un castellà sincopat i sec, m'insistia que tenia hules dels que es tallen a mida. Era el primer cop que jo afrontava tal empresa. Entre tot, parlant de mides i colors d'hules, li miro de comentar quant fa la meva taula. La seva resposta és tan afilada que em glaça. “Háblame en castellano.” Com? És una ordre? La formulació de la botiguera, que trenca tots els cànons d'atenció salamera, és imperativa. Potser una certa parla maldestra del castellà ha estrafet aquest imperatiu (que consti que no estem generalitzant de res, animetes de pau i salvadores de l'harmonia del cosmos).

Sigui com fóra, em trobo que intento comprar un hule i una ciutadana d'origen xinès instal·lada a Catalunya i, ara com ara, a Espanya, em commina a parlar en castellà. M'ordena. Ella ha fet la seva tria, si se'n pot dir així. Jo faig la meva. Li dic que gràcies i passaré uns dies encara sense hule a taula. Marxo del basar amb una barreja d'empipada i de tristor. Tampoc no vaig saber què respondre-li a la xina”. Xinesa, Debades, es diu xinesa. “Em fa l'efecte que en tenim tants que ens governen, tan acostumats com som a parar la galta, a parar la catifa vermella, a embastar unes lleis de cinema ridícules per a Europa, a entomar sentències supremes, a aquest sí, senyor de processó...” Només em surt un glop de resposta absurda que no consolarà en Debades. Ja saps com va: a cada bugada perdem un llençol.@aballbona