El vol de ‘La Gavina'

Vaig veure per pri­mera i única vegada el mes­tre Fre­de­ric Sirés a Cale­lla de Pala­fru­gell, en la quarta edició de la can­tada d'hava­ne­res que es repe­tirà un any més dis­sabte vinent. Amb els cabells blancs i l'esquena cor­bada, va pujar a l'esce­nari i es va posar a diri­gir el grup Els nois de Port Bo. Dis­cret fins a l'extrem, el músic alçava les mans com si emparés els can­tors amb un rítmic batec d'ales, men­tre la gent s'aga­fava del braç per imi­tar, al so d'aque­lla melo­dia, la cadència de les ona­des del mar. La cançó que el mes­tre diri­gia era, natu­ral­ment, La gavina.

La peça del mes­tre Sirés es titu­lava, lla­vors, La gavi­ota. Era l'any 1970. Però ara, gràcies a la donació feta per Santi Mas­sa­guer, l'Arxiu Muni­ci­pal de Pala­fru­gell con­serva la lle­tra en català de l'hava­nera, escrita a mà pel seu autor, és a dir, el text tal com el conei­xem. Fre­de­ric Sirés (Begur, 1898-Pala­fru­gell, 1973) havia vis­cut a Cuba, a començament dels anys vint, per compte d'una empresa surera, i hi havia cone­gut una noia, l'Ofèlia, de la qual es va ena­mo­rar; ella li va ins­pi­rar l'obra que es can­tava en pri­vat a les taver­nes de Cale­lla. Va com­pon­dre dot­ze­nes de peces reei­xi­des, però va viure sem­pre del petit sou de comp­ta­ble i de les clas­ses de sol­feig que impar­tia a casa seva. Va ser també pia­nista de cinema, orga­nista de la parròquia, direc­tor d'orques­tra i de grups corals, pare espi­ri­tual de la can­tada de Cale­lla. Amb una paciència sense límits, va fixar en par­ti­tu­res les múlti­ples melo­dies d'hava­ne­res que només es con­ser­va­ven en la memòria i la veu de vells can­tai­res, a punt de per­dre's irre­mis­si­ble­ment. Mai no va donar importància a la seva obra ni la va enre­gis­trar a la Soci­e­tat d'Autors. Durant molts anys, quan Marina Rosell la va incor­po­rar al seu reper­tori, molta gent va creure que era seva o una cançó popu­lar anònima; el nom de l'autor va ser mis­te­ri­o­sa­ment silen­ciat fins a la can­tada de l'any 2007. Sirés va morir sense saber que esde­vin­dria una obra per­du­ra­ble: la seva “dolça melan­gia” ha sus­ci­tat milers d'emo­ci­ons per­so­nals i cen­te­nars de vibra­ci­ons col·lec­ti­ves i encara avui la immor­tal gavina vola amb una elegància infi­nita pel cel de la popu­la­ri­tat.