Setge al català

El dime­cres 27 de juny El Punt Avui ho deia a pri­mera plana. La con­se­llera d'Edu­cació, Irene Rigau, i la por­ta­veu d'ERC al Par­la­ment, Anna Simó, amb l'estil propi de cada una, blas­ma­ven el des­a­for­tu­nat dic­ta­men del Suprem, que pretén dei­xar-nos nova­ment en roba de sota. Joa­quim Nadal, por­ta­veu del PSC, amb piru­e­tes dig­nes d'un tra­pe­zista del Circ du Soleil, s'esca­pava per la tan­gent dient coses com aquesta: “Ins­tem el govern a pren­dre totes les mesu­res de caràcter legis­la­tiu i jurídic per defen­sar la immersió.” Quin govern ins­ten? Què han de defen­sar si la llei és cor­recta? Amb un parell de defen­ses més com la que ens ocupa res­tarà tot solu­ci­o­nat: no hi haurà qüestió!

No hi ha dubte que el veterà polític és encara, avui per avui, un de la mitja dot­zena de polítics pro­fes­si­o­nals cata­lans que poden pre­su­mir de ser-ho. Se l'ha vist sor­tir d'embar­ran­ca­des impor­tants, dri­blant a tort i a dret com un Messi amb la pilota, sense gai­res pro­ble­mes. Hau­ria estat un bon cap en qual­se­vol altra for­mació política. Viure, però, a províncies amb el cor divi­dit, prac­ti­cant la sin­ce­ri­tat —encara que sigui ben entesa, sense pas­sar-se—, ha de ser esgo­ta­dor. Si prac­ti­car la política sense tre­ves té molts incon­ve­ni­ents, el teva meva —més meva que teva—, ha de ser ter­ri­ble! Hom recorda els vuit anys de vice­pre­sidència de les comis­si­ons d'Eco­no­mia, Hisenda i Pres­su­pos­tos de l'Estat, al Senat. Solc­haga i Almu­nia, Sol­bes més enda­vant, que sols havien vist tre­ba­llar fun­ci­o­na­ris, no ente­nien com els pro­ce­di­ments empre­sa­ri­als apli­cats a la burocràcia política de dar­rere dels telons feia mira­cles de temps i de qua­li­tat de feina. Que el minis­tre tingués els pres­su­pos­tos de l'Estat uns dies abans de Nadal era quel­com que sem­blava ina­bas­ta­ble. “Estos cata­la­nes son la hos­tia”, deien sense dema­nar perdó.

El marro segueix i tot el que sigui mare­jar la per­diu a Cata­lu­nya, ens ho tro­ba­rem cada vegada ama­nit al plat. Una cosa són les collo­na­des que diuen els incul­tes, menats per con­sig­nes pen­sa­des i diri­gi­des a la massa bor­re­guera, que en més o menys quan­ti­tat passa a totes les democràcies. Una altra cosa, però, són els intel·lec­tu­als que saben ben bé el que diuen i fan mal amb ple conei­xe­ment. Hi ha mit­jans de comu­ni­cació, prin­ci­pal­ment la ràdio, on hi ha pre­sen­ta­dors que cada dia sens falta ter­gi­ver­sen notícies, dra­ma­tit­zen fets i esve­ren els oients —majo­ritària­ment dones— fins a cotes peri­llo­ses amb el gai­rebé mana­ment de “los cata­la­nes lo qui­e­ren todo para ellos”, que par­lant amb per­so­nes for­ma­des hom des­munta amb faci­li­tat. En abai­xar el nivell fa la impressió que els oients són dro­go­ad­dic­tes. El que sem­bla ciència ficció són algu­nes tertúlies tele­vi­si­ves amb par­ti­ci­pants pro­fes­si­o­nals. Com que hom està segur que conei­xen la veri­tat i l'ente­nen per­fec­ta­ment, lla­vors és més dolorós: ells no s'entre­nen a fer pun­te­ria, tiren a matar!