Setge al català

El dimecres 27 de juny El Punt Avui ho deia a primera plana. La consellera d'Educació, Irene Rigau, i la portaveu d'ERC al Parlament, Anna Simó, amb l'estil propi de cada una, blasmaven el desafortunat dictamen del Suprem, que pretén deixar-nos novament en roba de sota. Joaquim Nadal, portaveu del PSC, amb piruetes dignes d'un trapezista del Circ du Soleil, s'escapava per la tangent dient coses com aquesta: “Instem el govern a prendre totes les mesures de caràcter legislatiu i jurídic per defensar la immersió.” Quin govern insten? Què han de defensar si la llei és correcta? Amb un parell de defenses més com la que ens ocupa restarà tot solucionat: no hi haurà qüestió!

No hi ha dubte que el veterà polític és encara, avui per avui, un de la mitja dotzena de polítics professionals catalans que poden presumir de ser-ho. Se l'ha vist sortir d'embarrancades importants, driblant a tort i a dret com un Messi amb la pilota, sense gaires problemes. Hauria estat un bon cap en qualsevol altra formació política. Viure, però, a províncies amb el cor dividit, practicant la sinceritat —encara que sigui ben entesa, sense passar-se—, ha de ser esgotador. Si practicar la política sense treves té molts inconvenients, el teva meva —més meva que teva—, ha de ser terrible! Hom recorda els vuit anys de vicepresidència de les comissions d'Economia, Hisenda i Pressupostos de l'Estat, al Senat. Solchaga i Almunia, Solbes més endavant, que sols havien vist treballar funcionaris, no entenien com els procediments empresarials aplicats a la burocràcia política de darrere dels telons feia miracles de temps i de qualitat de feina. Que el ministre tingués els pressupostos de l'Estat uns dies abans de Nadal era quelcom que semblava inabastable. “Estos catalanes son la hostia”, deien sense demanar perdó.

El marro segueix i tot el que sigui marejar la perdiu a Catalunya, ens ho trobarem cada vegada amanit al plat. Una cosa són les collonades que diuen els incultes, menats per consignes pensades i dirigides a la massa borreguera, que en més o menys quantitat passa a totes les democràcies. Una altra cosa, però, són els intel·lectuals que saben ben bé el que diuen i fan mal amb ple coneixement. Hi ha mitjans de comunicació, principalment la ràdio, on hi ha presentadors que cada dia sens falta tergiversen notícies, dramatitzen fets i esveren els oients —majoritàriament dones— fins a cotes perilloses amb el gairebé manament de “los catalanes lo quieren todo para ellos”, que parlant amb persones formades hom desmunta amb facilitat. En abaixar el nivell fa la impressió que els oients són drogoaddictes. El que sembla ciència ficció són algunes tertúlies televisives amb participants professionals. Com que hom està segur que coneixen la veritat i l'entenen perfectament, llavors és més dolorós: ells no s'entrenen a fer punteria, tiren a matar!