Des del terrat

El ter­rat de ma casa de Bétera és vell i no té cap classe d'encant. Excepte que puc veure la Serra Cal­de­rona gai­rebé sen­cera, del coll de Car­cas­ses a la vall del Palància. Sovint hi puge a mirar-la, angoi­xat encara per les esce­nes que vam viure en els grans focs dels anys noranta. Espe­ci­al­ment aque­lla nit ter­ri­ble en què tota la carena era encesa i al seu peu nosal­tres no podíem fer cap altra cosa que plo­rar.

Quan tenia sis anys em van fer pujar per pri­mera vegada a peu a la font del Marge. Vam cami­nar tra­ves­sant Porta-Coeli i vam patir les cos­te­res que duen a la pri­mera font. Després, ja de més major, em vaig atre­vir a pujar al Berro, i fins i tot al Llen­tis­cle, per veure una aigua excep­ci­o­nal­ment natu­ral, nas­cuda enmig del silenci més espès, en la vall més aïllada. La Cal­de­rona és per a mi el Pi de la Bassa, on la meua família cada any puja per Pas­qua a men­jar la mona al vol­tant d'un pi cen­te­nari, enorme i solemne. I la vall de Llullén, petita i con­tin­guda, amb la Car­toixa de Porta-Coeli allà baix, des­a­fi­ant el pas dels segles i fent-te somiar que vius en el pas­sat. De molt jove hi pujava a lle­gir recol­zat en un arbre i alçava els ulls cada volta que la cam­pana mar­cava el pas de les hores, a un ritme des­co­ne­gut avui. I ima­gi­nava el pas­sat. Quan els Eixi­men d'Arenós n'eren els amos. Quan els fra­res mata­ven qual­se­vol boti­fler que hi inten­tava arri­bar. Quan Azaña pas­sava cada dia pel seu davant, camí de la Pobleta.

Aquest cap de set­mana, al ter­rat de ma casa he vis­cut de nou l'angoixa del foc. Les fla­mes final­ment no han arri­bat a la meua geo­gra­fia però han cre­mat sal­vat­ge­ment la terra i el record d'amics i com­panys dels Ser­rans i de l'extrem occi­den­tal del Camp de Túria. I sobre el meu ter­rat i el meu car­rer s'ha acu­mu­lat la cen­dra i un cel gro­guenc que mira­ves amb tanta por...

Som a pri­mers de juliol i la incom­petència del govern valencià, i la seua estúpida política de reti­rar diners de la pre­venció del foc, ens ha donat ja un dis­gust monu­men­tal. En qua­tre dies ha cre­mat tanta terra com va cre­mar tot l'any pas­sat. I jo m'ho he mirat rabiós, des del ter­rat de casa.