Recepta

Tot i que l'Estat espa­nyol és un país petit, la distància entre Madrid i la “perifèria” deu ser immensa, si s'ha de jut­jar per la impos­si­bi­li­tat d'albi­rar què ens passa des de l'altiplà. Ho hem vist en unes sentències que dei­xa­rien asto­rat qual­se­vol jurista impar­cial; ho hem vist amb tres o qua­tre famílies que, al marge de l'opinió dels seus fills, volien can­viar tot el sis­tema edu­ca­tiu català i van pel camí d'acon­se­guir-ho; ho hem vist en el desori inex­pli­ca­ble de les recep­tes mèdiques, apli­ca­des a Cata­lu­nya quan aquesta ja havia apro­vat l'euro per recepta; ho hem vist en unes espec­ta­cu­lars mos­tres de mal­vo­lença i/o anal­fa­be­tisme sobre el català de la Franja i en unes acti­tuds lesi­ves con­tra la llen­gua comuna a les Illes i al País Valencià; ho hem vist en el silenci al vol­tant dels èxits espor­tius cata­lans i les des­me­su­ra­des cele­bra­ci­ons de la roja. I en tan­tes altres coses.

De debò: del cen­tre estant no ens veuen, o no ens volen veure. Ja els intel·lec­tu­als que van viure la cai­guda de l'imperi espa­nyol ho denun­ci­a­ven amb aquell “des­pre­cian cuanto igno­ran”.

Tenim la dis­sort, a més, que els diri­gents espa­nyols són medi­o­cres i pusil·lànimes i que no són capaços de resol­dre la crisi. Els ho han dit els seus eco­no­mis­tes i tot: les reta­lla­des no sal­va­ran l'eco­no­mia. La recepta és una altra: en pri­mer lloc, s'ha d'eli­mi­nar de debò la cor­rupció; no n'hi ha prou amb qua­tre caps de turc: la neteja inclou els par­tits grans, la banca, alguns tri­bu­nals, les sump­tu­o­ses i sovint inútils ambai­xa­des, un exèrcit car i poc ope­ra­tiu, la rapa­ci­tat política. En segon lloc, hau­rien de poten­ciar els nuclis indus­tri­a­lit­zats i donar-los aire, i pro­te­gir una agri­cul­tura de qua­li­tat. En ter­cer lloc, han d'ani­mar la inves­ti­gació, que és la clau de l'eco­no­mia. En quart lloc han de mimar la cul­tura, no amb obres faraòniques sinó en paràmetres d'uni­ver­sa­li­tat. I en cinquè lloc, han d'apri­mar l'admi­nis­tració, eli­mi­nant aquesta nosa cara i inútil que es diu província i alguns minis­te­ris ino­pe­rants.

Espa­nya: que mai més un locu­tor espor­tiu tin­gui a gala escri­das­sar, quan l'Euro­copa, entre llàgri­mes i crits: “No tene­mos pre­mios Nobel però tene­mos c...!” Ho vaig sen­tir jo.