Erasmiana

Sobre­taula dis­tesa entre amics. En un de tants pos­si­bles pinyols del país: Tor­roja del Pri­o­rat. Amb bons vins, doncs. A fe de Déu (o, més aviat, a fe de Bacus!). La con­versa flu­eix papa­llo­nera. Per un moment és pos­si­ble sen­tir com­prensió per Jorge Guillén i el seu Beato sillón: “El mundo está bien hecho.”

Tot d'una, per asso­ci­ació, i atès el fet que uns quants dels comen­sals són de pro­cedència gan­xeta, de la safata de les postres es passa a la safata, recent­ment exhu­mada i feta a mans del con­sis­tori, que hau­ria ser­vit, anys i panys enrere, per trans­por­tar el cor de Marià For­tuny a la Pri­o­ral de la ciu­tat on va néixer i on algú o altre el deu vene­rar.

Com que l'actu­a­li­tat s'hi presta, aviat deriva la cosa cap a un humor necròfil encara més estri­pat. N'és el pre­text la mòmia no menys vene­randa del gene­ral Prim. La qual, després del tras­llat esce­nogràfica­ment kitsch a què van sot­me­tre-la a les aca­ba­lles del fran­quisme, torna a tro­bar-se ara en dansa. Amb vista al tatxín-tat­xon que caldrà cele­brar-ne el 2014 amb motiu del bicen­te­nari del nai­xe­ment. I que passa, de moment, perquè savi­as­sos d'arreu l'ana­lit­zin. Aviam si l'home, després de l'atemp­tat que li va cos­tar la vida, va morir tot seguit (con­tra­di­ent així la versió ofi­cial) o no.

Té cap interès tot això? Importa al conei­xe­ment històric cor­ro­bo­rar o des­men­tir els límits d'aque­lla raó d'Estat? Enmig del dubte, una cons­ta­tació s'imposa: la per­sis­tent recurrència de la supers­tició; de la creença en allò que, eti­mològica­ment, se situa per sobre (supers­tare); i que cal, doncs, mate­ri­a­lit­zar en forma de fetitxe o, d'acord amb la tra­dició cris­ti­ana, de relíquia tan­gi­ble, a l'abast.

Al tom­bant de segles XV-XVI, Erasme va arre­me­tre, des del cato­li­cisme reno­vat, con­tra la super­xe­ria d'estam­peta i d'amu­let. Ningú no ho farà avui des del laïcisme crític?