La cruïlla d'Europa

Europa es troba en una cruïlla. Està a punt de viure un moment transcendent. O bé pren, a curt termini, aquelles mesures precises per evitar el col·lapse financer dels països del Sud –unes mesures que ja fa temps que se sap quines són–, o bé aquests mateixos països faran fallida, arrossegaran l'euro en la seva caiguda i precipitaran el final de la Unió Europea com a projecte polític. El món seguirà funcionant, però aquesta Europa insolidària ja no serà, durant molt de temps, un actor de l'escenari global amb un important paper econòmic i polític, sinó que s'haurà de resignar a ser un mosaic de velles nacions estat mal avingudes, malaltes de nacionalisme i corcades per ressentiments atàvics, que viuran amb amarga impotència el calvari de la seva inexorable decadència.

El que s'hauria de fer –s'ha dit moltes vegades– és tècnicament fàcil, però políticament difícil, gairebé impossible. En primer lloc, la Unió Europea hauria de: 1. Recapitalitzar directament els bancs que ho necessitin, sense la garantia dels seus respectius estats, per no incrementar el risc del deute sobirà. 2. Comprar deute públic dels països amb dificultats de finançament mitjançant el Banc Central Europeu o el Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE). 3. Emetre eurobons (deute públic conjunt de la zona euro) quan sigui necessari recórrer als mercats per finançar-se. Simultàniament, s'hauria de bastir la unió fiscal i bancària de la zona euro. I, per acabar, s'haurien de fer efectives –mitjançant les corresponents cessions de sobirania per part dels estats membres– les institucions polítiques adients per a l'adopció i el control democràtics de les decisions adoptades pels organismes comunitaris.

Però hi ha greus raons –tal vegada insalvables– que impedeixen que aquest projecte es faci realitat. En primer lloc, un obstacle del qual mai es parla però que és decisiu: l'absència a Europa d'aquell mínim sentit d'identitat compartida –de pertinença a una mateixa comunitat– que fa que la solidaritat no sigui una càrrega feixuga i odiosa sinó una exigència sentida per tots com una cosa pròpia. Ja ho deien els romans: no pot haver-hi societat sense affectio societatis. I, a Europa, no hi ha cap mena d'affectio societatis, ans al contrari, els ciutadans dels diferents països estan separats per prejudicis cristal·litzats en imatges tòpiques de caràcter xenòfob, que es llancen a la cara tan aviat com sorgeix una dificultat que els afecta i que requereix, per a la seva solució, un acció conjunta. La culpa de tot el que passa –diuen els del Nord– la tenen els del Sud, que són ganduls, malgastadors, indisciplinats i mentiders.

El segon obstacle està lligat i és conseqüència, en bona mesura, d'aquesta falta de solidaritat que té les seves arrels en la pretesa superioritat moral dels europeus del Nord sobre els del Sud. Aquest obstacle es manifesta en una constant històrica, segons la qual Alemanya ha cercat en tres ocasions, al llarg dels últims cent anys, assolir l'hegemonia europea. Les dues primeres ho va intentar per la força de les armes i va fracassar, bàsicament per l'oposició anglosaxona. La tercera està a punt de aconseguir-ho, però pot perdre de nou la partida pel mateix excés de la seva posició, concretada en una tancada intransigència a l'hora d'exigir austeritat i sacrifici als països subsidiats, com a condició prèvia per obrir la caixa del Banc Central Europeu. Ningú discuteix que Alemanya, amb França al seu costat, ha de ser –pel pes de la seva economia– el primus inter pares d'una Europa unida; però d'això a fer que tots els altres països europeus hagin de marcar el pas al dictat d'una Alemanya que mira, preferentment i per sobre de tot, als seus particulars interessos, hi ha una distància insalvable.

Impulsada per aquesta intransigència, Alemanya podria cometre de nou un error repetit al llarg de la història. Així, l'any 1931, els bancs centrals europeus, especialment la Reserva Federal i el Banc de França, no van ajudar Àustria a resoldre el greu problema provocat pel banc vienès Österreichische Kreditanstalt, en fallida tècnica pels mals resultats de les seves inversions industrials a l'Est europeu. Col·lapsat el mercat interbancari, el govern austríac va entrar en el capital del banc i el Banc Central Austríac el va ajudar amb préstecs, cosa que va fer augmentar la desconfiança i va propiciar la fugida de capitals a l'estranger. Llavors, Àustria va demanar un préstec internacional, però aquest es va demorar molt, i quan va arribar havia quedat petit. Va fer tard. En conseqüència, la crisi bancària es va estendre a Europa i als Estats Units, generant una inestabilitat que va tenir tràgiques conseqüències polítiques a curt termini. S'ha d'afegir, per acabar, que Àustria havia construït la seva economia, des de mitjan anys vint, amb finançament exterior dels Estats Units; és a dir, el mateix que ha fet Espanya en els últims anys, amb capitals majoritàriament alemanys i francesos, el que fa que l'actual situació espanyola s'assembli molt a l'austríaca de 1931, i que la seva eventual fallida pugui provocar conseqüències semblants a la d'aquesta.

Ja que no existeix un sentit de pertinença a Europa que faci possible la solidaritat entre els europeus, tan sols pot salvar la Unió Europea la convicció dominant que els desavantatges que a tots provocaria la seva desaparició superarien de molt els costos de la seva existència. Hi haurà prou seny per actuar en conseqüència? En qualsevol cas, no es tracta ja de solidaritat, sinó d'intel·ligència. Aviat ho sabrem.