Opinió

Gaziel, 1915

Avui, la península hel·lènica es troba pobra, sense agricultura, gairebé sense indústria, incapaç d'aixecar-se per si mateixa perquè no pot competir amb les grans nacions marítimes

El 12 d'octu­bre de 1915, Agustí Cal­vet –Gaziel– empre­nia viatge des de París fins a Grècia. Un viatge que va donar per aca­bat, a bord del vai­xell Hellenía, el 19 de novem­bre, i del qual va dei­xar constància en unes exten­ses notes reco­lli­des en forma de die­tari, que va publi­car –amb una acla­ri­dora intro­ducció– l'any 1917, sota el títol De París a Monas­tir. L'objec­tiu del viatge, en plena Guerra Euro­pea, era inten­tar enten­dre el que estava pas­sant “en el caos de con­fusió, de llui­tes polítiques, de pas­si­ons des­bor­da­des i de sacri­fi­cis sag­nants en què estava con­ver­tida la regió balcànica al fina­lit­zar l'any 1915”. Per acon­se­guir-ho s'esforçà a “reco­llir els estats d'espe­rit, la fiso­no­mia momentània, les secre­tes inten­ci­ons, els anhels, sim­pa­ties i odis del poble grec”. Va conèixer el rei Cons­tantí, Veni­ze­los i els altres polítics més impor­tants del país. I així arribà a for­mu­lar algu­nes con­clu­si­ons que, un segle més tard, ens poden donar alguna llum per enten­dre la rea­li­tat grega actual.

La pri­mera con­clusió es refe­reix al pro­blema polític pri­mari que Grècia patia en aquell moment, quan encara no feia un segle que havia con­que­rit la seva inde­pendència de l'imperi Otomà (l'any 1832). Tot el que passa i ha pas­sat
a Grècia –ens diu Gaziel– no és més que un enfron­ta­ment a mort entre el rei Cons­tantí i el polític grec més influ­ent, Veni­ze­los. El pri­mer era un ger­manòfil con­vençut i el segon, un francòfil
de cor. El rei encar­nava el poder autocràtic, de casta i raça, amb una con­cepció jeràrquica i feu­dal de l'estat,
basada en l'hege­mo­nia dels grans
senyors i dels alts coman­da­ments de l'exèrcit. Veni­ze­los, per con­tra, repre­sen­tava l'espe­rit democràtic, la con­cepció de l'estat libe­ral, amb sufragi uni­ver­sal, pre­do­mini civil i drets de l'home. Fins que va escla­tar la guerra, Veni­ze­los –par­ti­dari de França i Angla­terra– por­tava la batuta, però a par­tir d'aquell moment el rei va assu­mir el pro­ta­go­nisme polític, decan­tant-se a favor d'Ale­ma­nya.

A la segona con­clusió Gaziel hi arribà tre­pit­jant el país. “Què pot que­dar-li de la seva antiga glòria a la Grècia moderna?” –es pre­gunta–. “Després de llui­tes contínues i de domi­na­ci­ons suc­ces­si­ves que ocu­pa­ren les seves ter­res durant l'edat mit­jana; després de l'escla­vi­tud secu­lar a què la van sot­me­tre els turcs fins ara fa poc, la vella raça hel·lènica ja no deu exis­tir”. No obs­tant –afe­geix– els grecs actu­als ens sem­blen situ­ats a un nivell supe­rior al dels seus veïns ser­bis, búlgars, alba­ne­sos i turcs, però és un miratge: tots els ter­ri­to­ris balcànics –Grècia inclosa– no con­te­nen avui més que una sola raça. En aquesta línia, un monjo del mones­tir de Megas­pi­leon deia a Gaziel, el cap­ves­pre del 5 de novem­bre: “Grècia es troba en un estat llas­timós, caòtic. Després de les domi­na­ci­ons medi­e­vals i de l'escla­vi­tud soferta sota els turcs, ni un sol dels habi­tants de Grècia podria rei­vin­di­car una fili­ació ver­da­de­ra­ment naci­o­nal (...). Avui, la península hel·lènica es troba pobra, sense agri­cul­tura, gai­rebé sense indústria, incapaç d'aixe­car-se per si mateixa perquè no pot com­pe­tir amb les grans naci­ons marítimes, reduïda com està a la capi­tal, a dos o tres peti­tes ciu­tats i a uns quants poblets de pas­tors.” No obs­tant aquesta rea­li­tat inne­ga­ble, Gaziel reco­neix que, gràcies en bona mesura a l'ajut de les pode­ro­ses colònies d'emi­grants grecs dis­per­ses arreu del món i a la política de Veni­ze­los, “el poble grec ha pro­gres­sat nota­ble­ment i ha ini­ciat un camí de rege­ne­ració que l'honra” (...), però “aquest període de res­sor­gi­ment no ha estat encara prou llarg i eficaç per cobrir, amb l'encant de les noves vir­tuts adqui­ri­des, la nuesa dels antics vicis arre­lats”.

No és estrany, per tant, que Gaziel denunciï que a Grècia hi ha hagut sem­pre un fortíssim i sigil·lós par­tit de grans senyors i pro­pi­e­ta­ris d'espe­rit feu­dal (avui subs­tituïts en part per arma­dors), que són els que de fet por­ta­ven les reg­nes del país. La rea­li­tat és tos­suda i sem­pre s'acaba impo­sant. La Unió Euro­pea ha tin­gut en compte alguna vegada aquesta rea­li­tat pro­funda?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.