El gran dilema
L'escepticisme s'ha instal·lat com a valor en la civilitat moderna. Un valor eteri, que es practica l'escepticisme com a exercici mental amb escasses expectatives de realitzar en la pràctica la majoria de conseqüències de tals pensaments, que a més sovint són més aviat sentiments. A L'home revoltat, Camus abona com Nietzsche i Scheler s'agraden de la informació de Tertulià del suprem plaer dels benaventurats en el cel, que serà contemplar la tortura dels emperadors. Cal ponderar la imatge en el context històric, perquè Tertulià parla abans de Constantí, però la intenció és extrapolable a les diverses actualitats.
Si algun cop hi ha estat –potser sí que hi ha hagut llampecs d'entusiasme i amour fou fugissers–, ja no queda relació entre el poder polític i la ciutadania, per més que l'invent capciós i fal·laç de la sobirania popular tingui la majoria enganyats i distrets. Ja no queda temps per a profecies apocalíptiques, perquè ja no hi ha futur. Tot és present, i els desastres no cal anunciar-los perquè ja els tenim aquí. L'engany-obnubilació col·lectiva de la gent davant del poder ja s'ha trencat, i del govern ja no se'n fot només el filòsof sinó, cada cop més amb els mateixos arguments, el peixater, el bàrman i el funcionari.
Les blasmes apareixen avui unificades en l'esplendor. Podríem recordar que des dels principis antropològics estrictes, la idea de monarquia i la de democràcia són incompatibles, perquè es tracta, acompanyat d'iconografies explícites o no, això és el menys important, de la representació de Déu o dels déus entre la població, o sigui de l'encarnació del poder diví, i això no ho poden fer alhora la població mateixa i un rei-xaman, malgrat que després, en la pràctica, les minories de sempre acabin usurpant la prerrogativa del poble, i l'opressió d'un règim més o menys autènticament democràtic s'assembli de manera descoratjadora a la d'una tirania règia. En els últims cent anys n'hi ha prou exemples, i vistosos.
Tal com, en gran part de manera dolorosa, s'està comprovant, i encara que els sistemes més primitius facin més mal d'ulls als qui han llegit una mica d'Història, el problema no és la forma d'Estat en si sinó, vista la impossibilitat pràctica d'un poder assembleari real, quines minories prenen el poder efectiu i en quins termes. El desgast actual del model de la democràcia parlamentària és equivalent al desgast amb què les monarquies absolutes europees van arribar al final del segle XVIII. Les diferència són merament instrumentals, d'acord amb l'evolució de les mecàniques de canvi social els últims dos-cents cinquanta anys. Però el mecanisme és el mateix: allí va ser la cobdícia i l'exhibicionisme impúdic de l'aristocràcia hereva del feudalisme, una xacra de paràsits inexorablement precipitada a la fi que va fer; aquí és la cobdícia i la falta d'escrúpols de la casta financera, que ha abduït estructuralment la casta política i els té de majordoms; paràsits, encara més que els altres, però havent après a dissimular. A més, ara els protagonistes són més difícils d'identificar, i el sistema està travat de manera més complexa i amb moltes més interaccions entre sectors diversos i en el conjunt del món perquè amb quatre cops de guillotina es corregissin gaires coses.
Se'm podrà dir que els quatre –o quatre-cents, o quatre mil– cops de guillotina d'aleshores també van resoldre menys problemes dels que podia semblar a primera vista, i és cert: als nous amos dels mecanismes abusius del poder –o als vells, discretament tornats a escena després del temporal– no els va costar gaire readaptar-los, canviar de formes i subsistir. Però això no obsta que des del punt de vista moral, des de la catarsi col·lectiva, aquests quatre cops emblemàtics de guillotina tindrien ara un valor exemplificant important, i ajudarien potser a pal·liar. No estic fent apologia de la pena de mort, o si més no de l'efecte físic de la pena de mort; però em sembla innegable que l'abolició ha desactivat en termes polítics mecanismes morals essencials, i ha produït un execrable efecte de trivialització de principis i valors.
De l'autonomia de la xarxa digital n'emana la il·lusió d'independència col·lectiva, de pèrdua de presència del poder establert. El moment de recol·locació de rols i atribucions presenta un canvi profund, que cada sector prova d'inclinar al seu favor. Però hi ha un daltabaix difícil de recuperar, i que afecta la coherència interna del sistema: la ciutadania veu el polític com a icona oscil·lant entre el mentider i el lladre, o mestissa d'ambdues, i el banquer com l'autèntic dolent de drama, mesquí, nocturn, ubic i proteic tal com diu la tradició; són els qui manen, i els polítics no en són més que els masovers.
I la il·lusió, potser només d'ells mateixos, que els masovers tenen el deure i la capacitat d'arreglar els plats trencats dels financers no és més que això: il·lusió. Per dir-ho en termes que entendrà tothom, a la meitat del campionat el que dóna la mesura del més probable que passi no és la diferència de punts, sinó com juguen els uns i com juguen els altres. I els qui ara tenen la paella pel mànec juguen fatal. Ho fan tan malament que sembla que ja no tinguin paella sinó, com el personatge de la peli, que en lloc de dits tinguin tisores. I és perquè no aspiren a reconstruir la societat, sinó a quadrar els números dins del desastre mateix. No entenen, no volen entendre, o els amos-financers-feudals no els deixen entendre, que es tracta d'un canvi de paradigma que ha de ser, si és, tan profund i estructural com el que a partir del 1789 va liquidar les monarquies absolutes europees.
