Opinió

Trum lailà

Des de temps de la Maria Cas­ta­nya el con­tra­ban ha exis­tit i té una certa accep­tació entre la gent cor­rent. I, si ha exis­tit el con­tra­ban, han exis­tit els con­tra­ban­dis­tes, que se suposa que també reben el bene­fici de la vista grossa de la soci­e­tat. Fins i tot, en el nos­tre país, que va escàs d'epi­so­dis naci­o­nals, els con­tra­ban­dis­tes han gau­dit d'una certa mito­lo­gia, com els ban­do­lers, que els ha con­ver­tit en mig herois. És ben cone­guda la lle­tra de la Cançó dels con­tra­ban­dis­tes, que comença dient: “Quina cançó can­ta­rem / que tots la sapi­guem? / La dels con­tra­ban­dis­tes. / A Banyuls varen anar / de tabac a car­re­gar / tota una com­pa­nyia.” Jus­ta­ment, són con­tra­ban­dis­tes de tabac. Perquè el tabac, via impos­tos, és un dels ele­ments que els gover­nants fan ser­vir per empo­brir el poble. Així, una manera d'anar con­tra els gover­nants (con­tra els gover­nants de debò, els que tenen el poder de fixar i recap­tar els impos­tos) és, per exem­ple, fer-se con­tra­ban­dista de tabac i redis­tri­buir els deri­vats de la Nico­ti­ana a un preu més ajus­tat.

I si a la càrrega èpica del con­tra­ban­dista-ban­do­ler hi afe­gim la càrrega mística de la fron­tera andor­rana, lla­vors el tema està ser­vit. Encara bona part de la població cata­lana actual és filla (o pro­ta­go­nista) de gene­ra­ci­ons i gene­ra­ci­ons de petits con­tra­ban­dis­tes. A Andorra, les famílies res­pec­ta­bles hi ana­ven a pro­veir-se de for­mat­ges i des­til·lats (entre altres objec­tes més o menys valu­o­sos que cadascú pot recor­dar). Unes pro­vi­si­ons que es camu­fla­ven amb més o menys traça entre l'equi­patge i, després, la for­tuna del si t'atu­ra­ven o no t'atu­ra­ven deci­dia l'èxit de la mani­o­bra.

Som un país de con­tra­ban­dis­tes. Petits con­tra­ban­dis­tes, però con­tra­ban­dis­tes. Amb Andorra; en la fron­tera franco-espa­nyola que ens obli­gava al con­tra­ban inte­rior (Bar­ce­lona-Per­pinyà) de lli­bres i cin­tes; a ultra­mar; o en ter­ri­tori de moros i cris­ti­ans.

Som així, no tenim estat i plan­tem cara a la situ­ació fent con­tra­ban o amb el “No vull pagar” en els peat­ges.

I també som un país amb tendència a tenir con­se­llers tan­cats a la presó. No con­se­llers de con­sells d'admi­nis­tració, sinó con­se­llers del govern de la Gene­ra­li­tat. Va suc­ceir diver­ses vega­des en la dècada dels trenta del segle pas­sat, i aquest XXI almenys ja han pas­sat per la presó Ala­ve­dra, Folchi i Ausàs (con­se­llers amb Pujol, Tar­ra­de­llas i Mon­ti­lla). Altres països, en comp­tes de pre­sump­tes con­tra­ban­dis­tes i pre­si­di­a­ris, tenen ducs de Palma, gent indis­cu­ti­ble­ment allu­nyada del delicte i la reixa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.