A la recerca del canapè
Per motius professionals, lúdics o familiars, qui més qui menys hem assistit a actes i inauguracions on se'ns obsequiava amb un pica-pica. Si deixem a part els convits o festes on la raó principal de la trobada és celebrar l'esdeveniment amb un àpat, i on hi anem a gaudir també de la gastronomia, en els actes a què em refereixo, les olives, els canapès o les xips pretenen o haurien de ser-hi de manera anecdòtica. Però no, estimats! No ho són en absolut! Per intel·lectual o reivindicatiu que sigui un acte o per més glamur que tingui, es repeteixen uns models de conducta, uns arquetipus fàcilment identificables dels individus quan apareixen en escena les safates amb el petit (o gran) refrigeri de torn. En general (no vull dir que vostè ho faci, prudent lector) la gent surt amb una certa celeritat del lloc dels parlaments, o de la sala, quan saben que els espera “alguna cosa per picar”.
El que se sol veure, una vegada finalitzat el discurs o la presentació, és que, qui més qui menys, quan comencen a passejar-se safates amb canapès es torna boig. Hi ha els que se situen, estratègicament, al lloc de sortida dels cambrers i quan les safates passen pel seu davant trien la croqueta més ufanosa, el tros de pa amb tomàquet més ben sucat o el platet amb més bunyols de bacallà. N'hi ha que es col·loquen com una àncora al costat d'una taula o una barra fent barrera i et miren malament (com si els volguessis obligar a compartir un tresor) si t'hi acostes per deixar-hi la copa buida o intentes agafar un tovalló d'aquells quadradets i petits. N'hi ha que s'ubiquen, estratègicament i durant tot el refrigeri, al cantó del “tallador de pernil” i, a mesura que aquest destre bon senyor va tallant, el “company devorador” va menjant. N'hi ha que fan tot això amb una certa displicència tot fent veure (tu no t'ho acabes de creure) que això del menjar no va amb ells. I, finalment (segur que me'n deixo) hi ha aquells que ja sense cap pudor omplen un plat, que no pot ser dels petits, de croquetes, calamars, escopinyes, pernil, gambes salades, formatge, dàtils amb bacó i croissants de Frankfurt i, amb aquest bé de Déu d'ingredients, s'han fet un “combinat” que, si l'aforament és concorregut, t'han anat passant pel davant del nas i s'asseuen en un racó de la sala a gaudir amb tranquil·litat de tot aquell tiberi.
Ai, Senyor! Els temps són complicats, però el dia que ve, per si de cas, miraré de sortir berenada de casa.
