Jubilació

Cada jubi­lació és un món; hi ha per­so­nes que la viuen com un regal i d'altres, com una desgràcia, però la soci­e­tat no sap apro­fi­tar mai el seu poten­cial de temps, cri­teri i experiència, i així anem.

Un col·lec­tiu que no acabo d'enten­dre com ges­ti­ona la jubi­lació dels seus mem­bres és l'església catòlica. Sobre­tot tenint en compte que els mos­sens van escas­sos! Pel que sé, quan un mossèn fa setanta-cinc anys ha de por­tar la dimissió al senyor bisbe i aquest pot fer dues coses: accep­tar-l'hi, o no accep­tar-l'hi. El pro­blema és que no acabo de veure clar en funció de quins cri­te­ris se li accepta o no. És perquè té pro­ble­mes de salut, o perquè es troba gran i es mereix, no cal­dria sinó, des­can­sar? És perquè no té gaire parròquia, és a dir, no ha sabut estar al cos­tat dels pobres i escam­par el mis­satge de la comú-unió amb gràcia i seducció, i els feli­gre­sos han dei­xat d'escol­tar-lo? En tots dos casos crec que el senyor bisbe fa san­ta­ment de fer-los ple­gar. Però aquests dies es parla molt a Girona de la jubi­lació forçosa de mossèn Ignasi For­cano, el rec­tor de Sant Pau. Durant vint-i-cinc anys aquest mossèn ha estat capaç d'aglu­ti­nar entorn de la parròquia joves actius i pares i mares cate­quis­tes, de fer unes mis­ses espe­rançado­res en què la mai­nada parava i des­pa­rava la taula i apre­nia a com­par­tir, i d'obrir la porta de la vida de la parròquia a per­so­nes que, si no hagués estat per la seva manera de fer, empàtica, humil i inte­gra­dora, ni bor­rat­xos de Coca-cola no s'hau­rien acos­tat a l'església. Em consta que el mossèn està bé de salut i té il·lusió i ener­gia per con­ti­nuar. Doncs per què no se li per­met? Em sem­bla que és perquè les jubi­la­ci­ons a l'església tenen un caire polític, ideològic si voleu, i perquè el pro­gres­sisme hi és vist amb des­con­fiança. Però res a dir: ja s'ho faran, són coses de l'església i –mai més ben dit– cadascú a cada seva, i Déu a la de tots.