Garrotades democràtiques

Tot de cop la línia que separava el carrer de la vorera va adquirir una importància extraordinària. S'havia convertit en una frontera, en un límit infranquejable. “D'aquí no passeu!”, deia la policia als joves que uns moments abans havien ocupat la calçada per reclamar l'alliberament dels companys detinguts. Els joves havien estat tocant el tambor, picant de mans i, tal com pertoca en aquests casos, corejant proclames contra la policia i les seves pulsions repressives, però –els vídeos enregistrats són claríssims– ni havien assaltat la comissaria, ni estaven en disposició d'assaltar-la. Uns quants mossos apersonats, amb la porra a la mà, guarnits amb aquell intimidant vestit de gladiador que llueixen quan es dediquen a aquests afers, ho van enllestir en un parell de minuts. Bastonada cap aquí, trompada cap allà, corredisses, estrebades i l'operació va quedar encarrilada. Tots els manifestants s'havien arrenglerat a l'altra banda de la frontera. Cridant i furiosos, és clar, insultant als agents, tal com ja us podeu imaginar, però sense gosar creuar-la. De tant en tant, s'escapava una garrotada aleatòria, alguna empenta o el nervi d'un mosso que trencava files i perseguia un manifestant. Pel camí, més bastonades i més empentes a tot el que es movia, incloent-hi una noieta que es va desplomar com un envà de canyes. Després, davant la càmera, l'exhibició de blaus i trencs al cap. Aquestes són les escenes que, en aquests darrers temps, en l'un o l'altre indret i amb més o menys variacions, han sovintejat. A la plaça Catalunya barcelonina, amb el desallotjament dels indignats, o a Salt, durant un desnonament que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca intentava evitar. Escenes de la dedicació policial per contenir, amb poques contemplacions, la indignació que la crisi està provocant i que han revifat aquell debat recurrent sobre el paper de la policia en democràcia, sobre la proporcionalitat, la legalitat, la legitimitat i el monopoli de la violència. Són diferents les garrotades i les arbitrarietats de la policia democràtica? S'han d'entomar amb la resignació sabent que, presumptament, te les administra la voluntat popular? Segons els criteris més doctes, es veu que sí. Aquell policia desafiant i fatxenda que retorça el braç de la joveneta i que dóna una brutal i absolutament innecessària empenta a un envà de canyes, no només no desacredita els companys i avergonyeix tot el cos, sinó que serà justificat pels opinadors cortesans i elogiat per un conseller que imaginem amb un bat de beisbol al muscle. I les víctimes, sigui quin sigui el seu comportament, sempre seran identificades amb els que rebenten aparadors. Un agitador social és un brètol, va dir fa uns dies un alt responsable policial. “Els trobarem!, allà on s'amaguen les rates, o en una assemblea o darrera una cadira d'universitat!”, hi va afegir entre aplaudiments fervorosos. La veritat és que, quan qui els mana no els recorda que no són ni la llei ni la democràcia, sinó que simplement n'estan al servei, sempre fan una mica de por.