Opinió

La contraportada

Garrotades democràtiques

Escenes de la dedicació policial per contenir, amb poques contemplacions, la indignació ciutadana han revifat el debat del seu paper en democràcia

Tot de cop la línia que sepa­rava el car­rer de la vorera va adqui­rir una importància extra­or­dinària. S'havia con­ver­tit en una fron­tera, en un límit infran­que­ja­ble. “D'aquí no pas­seu!”, deia la poli­cia als joves que uns moments abans havien ocu­pat la calçada per recla­mar l'alli­be­ra­ment dels com­panys detin­guts. Els joves havien estat tocant el tam­bor, picant de mans i, tal com per­toca en aquests casos, core­jant pro­cla­mes con­tra la poli­cia i les seves pul­si­ons repres­si­ves, però –els vídeos enre­gis­trats són claríssims– ni havien assal­tat la comis­sa­ria, ni esta­ven en dis­po­sició d'assal­tar-la. Uns quants mos­sos aper­so­nats, amb la porra a la mà, guar­nits amb aquell inti­mi­dant ves­tit de gla­di­a­dor que llu­ei­xen quan es dedi­quen a aquests afers, ho van enlles­tir en un parell de minuts. Bas­to­nada cap aquí, trom­pada cap allà, cor­re­dis­ses, estre­ba­des i l'ope­ració va que­dar encar­ri­lada. Tots els mani­fes­tants s'havien arren­gle­rat a l'altra banda de la fron­tera. Cri­dant i furi­o­sos, és clar, insul­tant als agents, tal com ja us podeu ima­gi­nar, però sense gosar cre­uar-la. De tant en tant, s'esca­pava una gar­ro­tada aleatòria, alguna empenta o el nervi d'un mosso que tren­cava files i per­se­guia un mani­fes­tant. Pel camí, més bas­to­na­des i més empen­tes a tot el que es movia, inclo­ent-hi una noieta que es va des­plo­mar com un envà de canyes. Després, davant la càmera, l'exhi­bició de blaus i trencs al cap. Aques­tes són les esce­nes que, en aquests dar­rers temps, en l'un o l'altre indret i amb més o menys vari­a­ci­ons, han sovin­te­jat. A la plaça Cata­lu­nya bar­ce­lo­nina, amb el desa­llot­ja­ment dels indig­nats, o a Salt, durant un des­no­na­ment que la Pla­ta­forma d'Afec­tats per la Hipo­teca inten­tava evi­tar. Esce­nes de la dedi­cació poli­cial per con­te­nir, amb poques con­tem­pla­ci­ons, la indig­nació que la crisi està pro­vo­cant i que han revi­fat aquell debat recur­rent sobre el paper de la poli­cia en democràcia, sobre la pro­por­ci­o­na­li­tat, la lega­li­tat, la legi­ti­mi­tat i el mono­poli de la violència. Són dife­rents les gar­ro­ta­des i les arbi­tra­ri­e­tats de la poli­cia democràtica? S'han d'ento­mar amb la resig­nació sabent que, pre­sump­ta­ment, te les admi­nis­tra la volun­tat popu­lar? Segons els cri­te­ris més doc­tes, es veu que sí. Aquell poli­cia des­a­fi­ant i fat­xenda que retorça el braç de la jove­neta i que dóna una bru­tal i abso­lu­ta­ment inne­cessària empenta a un envà de canyes, no només no desa­cre­dita els com­panys i aver­go­nyeix tot el cos, sinó que serà jus­ti­fi­cat pels opi­na­dors cor­te­sans i elo­giat per un con­se­ller que ima­gi­nem amb un bat de beis­bol al mus­cle. I les vícti­mes, sigui quin sigui el seu com­por­ta­ment, sem­pre seran iden­ti­fi­ca­des amb els que reben­ten apa­ra­dors. Un agi­ta­dor social és un brètol, va dir fa uns dies un alt res­pon­sa­ble poli­cial. “Els tro­ba­rem!, allà on s'ama­guen les rates, o en una assem­blea o dar­rera una cadira d'uni­ver­si­tat!”, hi va afe­gir entre aplau­di­ments fer­vo­ro­sos. La veri­tat és que, quan qui els mana no els recorda que no són ni la llei ni la democràcia, sinó que sim­ple­ment n'estan al ser­vei, sem­pre fan una mica de por.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.