anàlisi
La decadència d'Espanya
Ara no és hora de recrear-nos amb els culpables de tota aquesta desfeta, la situació és d'extrema gravetat i d'extremíssima urgència. Tot i que ja ho he dit alguna vegada, és bo de recordar-ho, els problemes econòmics no se solucionen amb la inactivitat i esperant una bona conjuntura, el temps fa empitjorar les coses i al final, la solució, que sempre és inevitable, és molt més costosa. Mirin, si no, tot el que ha passat des d'aquell famós debat de televisió en campanya electoral entre el vicepresident econòmic Pedro Solbes i Manuel Pizarro que es va fer el 21 de febrer del 2008. En aquell moment tots els indicadors de fons ja avisaven que estàvem en una crisi important, però Pedro Solbes, fidel a la inconsciència del president del govern espanyol, es va passar tota l'estona del debat negant-la. El resultat el coneixem prou bé, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions, bàsicament perquè negava la crisi, i fins al maig del 2010 el govern de Rodríguez Zapatero va actuar com si realment no hi hagués cap crisi. Però el deteriorament de la situació va arribar fins a un punt del llindar de l'abisme i la UE i els mandataris de la Xina i dels EUA, alarmats per la situació i les seves conseqüències, van trucar Zapatero perquè rectifiqués la seva política suïcida. La ideologia ens havia fet una mala passada perquè la resistència a prendre mesures va fer empitjorar la situació i vam començar una deriva que encara avui no sabem fins on ens portarà. Per comprovar que la situació era molt greu, només cal repassar les hemeroteques del moment: malgrat el gran consens que tothom tenia d'estar just a la vora de l'abisme, el govern socialista només va trobar la complicitat de CiU, amb l'abstenció, per poder-les aprovar. La resta, amb el PP al capdavant, van votar que no i es va aprofitar la situació per fer apologia partidista i per desacreditar el president.
Però com diria una de les lleis de Murphy, “tot allò que pot empitjorar, empitjorarà” i ja fa uns mesos que la tendència clara és que anem de mal en pitjor. A la situació extremadament crítica d'aquest cap de setmana, just el cap de setmana que teòricament hauríem de pensar que les mesures duríssimes d'estalvi preses pel govern del PP (el mateix que va votar en contra de les del PSOE) i a l'acceptació per tots els socis europeus de la línia de crèdit per poder disposar dels 100.000 milions per ajudar la banca, s'hi interposa la fallida del País Valencià i acabem el dia amb una prima de risc mai assolida de 610 punts bàsics. És una caiguda de l'Íbex 35 del 5,8 % i amb un bo a 10 anys a un tipus també mai assolit del 7,27%. Són unes dades que, en paraules del mateix govern, són insostenibles. És a dir, hem arribat al cul-de-sac i no hem millorat res.
El més alarmant amb vista al futur immediat és que aquesta situació crítica, que tothom reconeix, provoca més dispersió que concentració d'esforços. Fins avui, veig impossible que aquests líders polítics, sindicals i de la patronal que tenim, tinguin la responsabilitat política d'ajuntar-se i fer pinya per invertir aquesta situació, que fins i tot en els millors dels casos serà qüestió d'anys.
Llegeixo en un digital una perla atribuïda al ministre Montoro, quan estava a l'oposició, i que ni pel seu passat ni pel seu present no el veig com a persona de consens. Diuen que va dir: “Que caigui Espanya, que ja l'aixecarem nosaltres.” Potser ara per ara pensen això mateix els de l'oposició, i tristament encara no s'han adonat que la decadència d'Espanya és tremenda.
Aquesta classe política no veu que si tot va pel pedregar i no han pres cap responsabilitat per intentar evitar-ho, aquí traspassaran els crits que els argentins cridaven pel carrer amb la crisi: “que se'n vagin tots”, però després sabem com acaben les coses. Amb una situació semblant a Itàlia, va sortir un Berlusconi, i a l'Argentina, la dinastia Kirchner. La unitat d'acció dels polítics i els agents socials ja no és cap petició, és una exigència, i, si m'ho permeten; una exigència moral.
