La dimensió desconeguda

No hi ha res que sigui gratuït. Ahir va començar el ple del Parlament que ha d'aprovar una proposta de pacte fiscal amb un suport el més ampli possible. Difícilment, però, s'arribarà al consens de veritat, sobretot perquè el PSC i el PP –i no cal dir C's– s'oposen a la filosofia que sosté la proposta de pacte que va fer en el seu dia el president Artur Mas. Per a aquests grups, que al capdavall representen l'statu quo autonomista, una fiscalitat catalana que s'aproximi o bé s'assembli al concert econòmic basc o al conveni navarrès és, senzillament, una antigalla. Una proposta arcaïtzant. El primer secretari del PSC, Pere Navarro, no es cansa de repetir-ho i la portaveu socialista en qüestions econòmiques, Rocío Martínez-Sampere, criada en les vores del catalanisme, va deixar-ho ben clar en el debat de l'Àgora del passat 9 de juliol (http://ves.cat/bh7m). Si dic que no hi ha res que sigui gratuït és perquè aquest debat va arrencar el mateix dia que els diaris de tot el món es feien ressò del “rescat” (una altra batalla nominal perduda!) de Catalunya, que segueix a les peticions que ja havien fet els governs valencià i murcià d'acollir-se al Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). Els articles de Karel Williams i Giles Tremlett a The Guardian, però sobretot la vinyeta de Kipper Williams (una imatge de la Sagrada Família, la “unfinished church” –l'església inacabada–, com s'anomena a molts llocs, i un home que diu: “Catalonia, on the other hand, is finished” –“En canvi, Catalunya està acabada”–) eren demolidors.

Encara que nosaltres ens pensem que tenim molt bona premsa en molts llocs, la veritat és que en molts fòrums internacionals som una anomalia. Al final ha arrelat la idea, propagada per l'Estat, que la culpa de la inestabilitat econòmica d'Espanya són les autonomies. Com deia Tremlett: “Un control més estricte de les despeses regionals –i l'amenaça d'una intervenció directa si no poden mantenir al dia els pagaments d'interessos del fons de liquiditat– significa un final sobtat de la transferència de poder de Madrid a les regions.” A més, de seguida que poden ens equiparen a la Lega Nord i a tots els nacionalismes agressius que han destorbat Europa en el darrers anys, que és el que feia el mal informat professor Karel Williams, a pesar que en un e-mail que em va enviar en resposta a un altre que li vam fer arribar des de la Fundació que dirigeixo, reconeixia que per als britànics com ell, “que només tenen un coneixement pràctic del francès (i el gal·lès en el meu cas), qualsevol cosa que ens arribi des del sud d'Europa en anglès és útil (ja que la cobertura des del Regne Unit de les notícies internacionals és molt feble)”. I tanmateix, aquest catedràtic de Comptabilitat i Política econòmica de la Universitat de Manchester, a més de director de l'ESRC Centre for Research on Socio Cultural Change, s'atreveix a opinar i barrejar les demandes llombardes amb les flamenques i les catalanes. Ara bé, la culpa que aquestes coses passin no és tan sols dels “pèrfids” corresponsals, contaminats per la política de la Villa y Corte i per una premsa madrilenya francament hostil; el problema també és nostre. No hem fet la feina a l'exterior de veritat. Moltes de les mal anomenades ambaixades, que tanta polèmica han creat, no serveixen per a res. Ho dic ben alt i en català. A la de Nova York, per exemple, tothom sap que el titular gairebé és un turista accidental i en moltes altres delegacions els resultats tampoc no van gaire més enllà. Una cosa semblant passa amb els observatoris distribuïts en algunes universitats d'Europa i d'Amèrica. Molts diners per no res. Per enaltir l'ego dels titulars i entretenir la parròquia catalana que viu a l'estranger. I no parlo d'oïdes, perquè jo mateix ho he pogut constatar personalment.

Ahir el president Artur Mas va dir que la proposta de pacte fiscal comporta un canvi de concepte respecte d'allò que s'ha fet durant aquests últims trenta anys, “en què l'Estat ha recaptat i ens ha finançat d'acord amb les nostres competències”. El president, però, no es va estar de reconèixer que és un canvi que no serà fàcil d'introduir al conjunt de l'Estat, per bé que aquestes dificultats no poden ser l'excusa perquè Catalunya no doni resposta a un dels problemes que té sobre la taula. I tant que tenim un problema! D'entrada perquè l'oficialització del que ja fa mesos que passa, que la Generalitat depèn de les transferències del govern de l'Estat, tindrà conseqüències polítiques. Ahir, també, les pàgines d'economia del Corriere della Sera titulaven la informació sobre Catalunya amb un contundent “Crolla il mito della Catalogna ricca e autonomista” (“Decau el mite de la Catalunya rica i autonomista”). El corresponsal no s'està d'indicar que el que acaba de passar a Catalunya és el senyal d'un fracàs anunciat des de fa anys. Hem entrat en una dimensió desconeguda que, a pesar dels esforços per evitar-ho, donarà ales als que, com El Mundo, clamen perquè l'Estat intervingui l'administració catalana políticament. Les “condicions financeres i fiscals” establertes al capítol III del decret de creació del FLA, preveuen que les comunitats que s'hi acullin estaran obligades a permetre al ministeri l'accés a tota la informació sobre els plans d'ajustament, informació que haurà de remetre-li mensualment. Per tant, aquesta nova situació limita força el principi d'autogovern, encara que no ens agradi reconèixer-ho.

Potser, doncs, ha arribat l'hora de canviar de xip. L'autonomisme no és la solució. Només un procés sobiranista pot retornar-nos el que en bona mesura acabem de perdre. Però, ep!, a qui cal fer-los-ho entendre és als alemanys i a tots aquells que en el món ens veuen com una “regió recalcitrant” que opta pel “podem pagar però no volem fer-ho”.