És cosa de tots
Fumegen encara els boscos empordanesos que han estat devastats per les flames que van començar a cremar diumenge. La gent del país comença a refer la seva vida com ha fet tantes altres vegades. Malauradament no ha estat el primer gran incendi que ha afectat aquests paratges i, previsiblement, no serà l'últim. En tot cas seria imperdonable que no traguéssim conseqüències del que ha passat i no prenguéssim mesures. No podem actuar per modificar les condicions climatològiques, ni la pluja ni el vent. Alguna cosa més es pot preveure a l'hora d'adaptar-nos a l'entorn, planificant fins a cert punt la presència humana i la convivència de la nostra activitat amb l'entorn (plans d'explotació, neteja dels boscos, limitació de l'accés indiscriminat a determinades zones i en determinades èpoques, facilitar l'accessibilitat a altres indrets per tal que puguin actuar els equips d'emergència, etc.). Però on realment s'ha d'anar més enllà és a l'hora d'eliminar els detonants intencionals o aquells que són evitables. Tot gran foc comença amb una petita espurna.
Els mossos d'esquadra continuen investigant les causes que han provocat els dos incendis de l'Alt Empordà. L'eficàcia de la investigació ha fet que s'hagi localitzat una punta de cigarreta que es considera que és la causant del foc de Portbou i que s'està analitzant genèticament per tal de mirar d'identificar qui la va llençar. Els responsables policials reconeixen que és molt difícil que les dades coincideixin amb alguna de les que tenen en les seves bases de dades i que és gairebé com buscar una agulla en un paller. D'altra banda, els encarregats de la investigació busquen testimonis que puguin aportar qualsevol dada sobre la persona o les persones que van estar a l'aparcament de camions del Pertús i que es considera que van originar l'altre gran incendi, per tal d'identificar-los. El fet de que es pugui identificar els responsables i garantir que aquests hagin de respondre dels seus actes davant d'un jutge no servirà de res a les víctimes d'aquesta catàstrofe, però pot servir perquè en el futur no es produeixin imprudències, actes vandàlics o delictius.
Enmig del procés d'investigació el conseller d'Interior, Felip Puig, va fer unes declaracions en les quals es va lamentar que les forces de seguretat reben poques denúncies de ciutadans que poden veuen com es llença una cigarreta per la finestra d'un cotxe i que, per exemple, no li fan una fotografia a l'inconscient per tal que es pugui identificar i sancionar-lo. La reflexió del conseller va provocar una allau de reaccions, fins i tot algunes a favor. Els més reticents argumentaven que fer una fotografia i enviar-la a la policia o al jutjat podia entrar en conflicte amb la protecció que la llei fa de la pròpia imatge, però fins i tot hi va haver qui es va esquinçar les vestidures afirmant que s'estava incitant a la delació. On hem arribat quan es qüestiona que haguem d'actuar a favor del bé comú?
El pacte de ciutadania comporta que els individus disposin d'uns drets que estan associats a uns deures. Tothom entén que hi ha una profunda contradicció si algú comet frau fiscal i paral·lelament reclama els serveis que es paguen gràcies als impostos. En tot cas ens enganyaríem si no fóssim conscients que hi ha molta gent que actua així –amb aquella factura que no porta IVA, per exemple– o que excusa comportaments d'aquests d'aquest tipus. Ens hem tornat molt exigents amb els altres –sobretot amb els serveis que creiem que ens ha de donar l'administració– i molt poc amb nosaltres mateixos.
Hi ha àmbits on és sempre ha estat evident que cal exigir una actitud solidària. En entorns difícils com a alta mar o enmig de la muntanya, hi ha encara un codi no escrit que obliga a respondre proporcionalment a la pròpia capacitat a les necessitats de qualsevol altre. No cal ser un jurista per conèixer que hi ha un principi d'auxili que ens obliga a tots. Tothom que s'hagi tret el carnet de conduir sap –o hauria de saber– que el Codi Penal preveu penes per a aquells que cometin omissió del deure de socors a un accidentat a la carretera. No seria tan estrany que s'ampliés aquesta obligació a altres situacions. Si tots tenim clar que hem de col·laborar per apagar el foc, per què ens costa tant entendre que és igualment necessària la col·laboració abans que comenci?
L'altra cara de la moneda és que avui podem parlar amb orgull d'un munt d'iniciatives de tot tipus que han sorgit per ajudar els afectats pels incendis. La qualitat moral d'una societat és la suma de la dels seus individus. Una societat més justa no necessita necessàriament més jutges ni una de més segura més policies, però si més ciutadans compromesos amb determinats valors i amb el seu compliment. Sumat i restat cal tenir clar que no es tracta que fem el que no ens correspon ni de reclamar heroïcitats ni actes irresponsables, tan sols d'apel·lar a la consciència que la nostra quotidianitat la configuren tant les nostres accions com les omissions. I en aquests temps de canvis i dificultats això serà encara més necessari.
