“Solemne ximpleria”

El pro­fes­sor emèrit de la UAB el Dr. Fran­cesc de Car­re­ras, català de pelatge infreqüent, pro­mo­tor de Ciu­ta­dans-Par­tit de la Ciu­ta­da­nia, col·labo­ra­dor assidu de la premsa de Bar­ce­lona, va escriure el dia 19 de juliol –va triar bé el dia– un arti­cle en un impor­tant diari de la ciu­tat en res­posta al que pocs dies abans havia publi­cat, al mateix diari, el con­se­ller de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat, Sr. Fer­ran Mas­ca­rell, en el qual res­po­nia a la pro­posta de la con­se­llera de Cul­tura del Govern d'Aragó de can­viar el nom de “llen­gua cata­lana”, la llen­gua par­lada en el ter­ri­tori de la Franja ara­go­nesa entre les províncies de Lleida i Tar­ra­gona, pel d'“ara­gonès ori­en­tal”.

Fran­cesc de Car­re­rAs qua­li­fica amb con­tundència la pro­posta de la con­se­llera ara­go­nesa de “solemne xim­ple­ria”. Tot i estar d'acord amb el Dr. Car­re­ras, penso que hau­ria estat molt més esti­mu­lant que s'hagués mani­fes­tat amb un nivell més propi dels conei­xe­ments que se li supo­sen, que hagués donat una opinió digna d'un acadèmic i comen­ta­rista reco­ne­gut. Perquè és pre­ci­sa­ment d'aques­tes per­so­nes que espe­rem anàlisis, rao­na­ments i cri­te­ris sobre qüesti­ons davant les quals la majo­ria dels ciu­ta­dans reac­ci­o­nen per pura intuïció o par­ti­disme, a par­tir d'uns fets que no conei­xen en tota la seva com­ple­xi­tat i que fàcil­ment poden limi­tar-se a qua­li­fi­car –com ha fet el Dr. Car­re­ras– de “solemne xim­ple­ria” i que­dar-se tan amples.

En aquest cas, crec que a l'acadèmic se li veu el llautó en la pri­o­ri­tat de les seves inten­ci­ons. Es tracta de pas­sar per alt qual­se­vol comen­tari en pro­fun­di­tat sobre l'abast del fet, en relació amb la història, a l'actual situ­ació sociològica i lingüística de la Franja, a la volun­tat dels seus ciu­ta­dans. O de dir si, sim­ple­ment, es tracta d'una “espa­nyo­lada”, per exem­ple. L'interès del cro­nista no és entrar en un ter­reny espinós, sinó de des­pat­xar ràpida­ment l'assumpte i pas­sar, sense més ni més, al tema que l'obses­si­ona: la seva visió reven­gista con­tra el cata­la­nisme. Ens enga­nyaríem si el con­si­deréssim sim­ple­ment una per­sona contrària a una facció del naci­o­na­lisme.

Els cri­te­ris que Mas­ca­rell exposa en el seu arti­cle són pre­ci­sa­ment un com­pendi molt gene­ra­lit­zat de la consciència majo­ritària del país, espe­ci­al­ment en valo­rar que les parau­les de la con­se­llera ara­go­nesa són alguna cosa més que una “immensa xim­ple­ria”·

El pri­mer que fa DE Car­re­ras

és des­qua­li­fi­car la con­se­llera ara­go­nesa –com hem vist– per pas­sar a fer-ho imme­di­a­ta­ment amb el con­se­ller català. En refe­rir-se a l'arti­cle de Mas­ca­rell, diu: “Un text més propi d'un ter­tulià exal­tat que d'un alt càrrec públic.” Les des­qua­li­fi­ca­ci­ons glo­bals del con­trin­cant cons­ti­tu­ei­xen un mètode molt matus­ser per no res­pon­dre a les qüesti­ons con­cre­tes. Ara que creu haver evi­tat l'enfron­ta­ment dialèctic –en el qual segu­ra­ment s'hau­ria mos­trat massa con­tra­dic­tori–, pensa que ja té el camp lliure per dir la seva.

Però abans, ja que en aquest moment tinc la paraula, vol­dria dir jo la meva. La meva intenció en escriure aquest arti­cle no és pre­ci­sa­ment inter­ve­nir en el fet que marca aquest enfron­ta­ment entre dues opi­ni­ons dife­rents. No pre­tenc fer d'àrbi­tre, entre altres coses perquè subs­cric bàsica­ment els cri­te­ris de Mas­ca­rell, sinó que inter­vinc per una qüestió que, apa­rent­ment, podria sem­blar mar­gi­nal i que a mi m'ha col­pit pro­fun­da­ment. El desen­gany no par­teix de les dife­rents mane­res de veure les coses, sinó del fet que, sense cap mena de pudor, es pugui men­tir i ter­gi­ver­sar la història, malèvola­ment, atri­buint a la víctima el paper del botxí i el d'aquest a la víctima. Pel que es veu, el tes­ti­moni de dese­nes d'his­to­ri­a­dors, de cen­te­nars de lli­bres, de milers de docu­ments, no ha estat vist ni cone­gut per aquest senyor.

La història està plena de bai­xe­ses d'aquest tipus, però quan la insídia neix tan a prop teu, i ve d'una per­sona que ha vis­cut els matei­xos temps que tu, que té la mateixa infor­mació, les matei­xes experiències, a la qual, pot­ser, li han dit alguna vegada, com m'han dit a mi, “Habla en cris­ti­ano, perro catalán”, que aquesta per­sona pugui escriure que la majo­ria de les raons del con­se­ller són “un con­junt d'invec­ti­ves” i que “una vegada més es cons­tata que trac­tar de la llen­gua a Cata­lu­nya és tre­pit­jar ter­reny sagrat i que els inqui­si­dors no neces­si­ten raons ni anàlisis, en tenen prou amb el dogma”, aca­bes pen­sant que dar­rere la seva acti­tud hi deu haver algun desor­dre emo­ci­o­nal.

En aquest país, des de la recu­pe­ració de la consciència naci­o­nal, pri­mer en el camp de la cul­tura i després en el de l'auto­go­vern, mai s'ha per­se­guit ningú pel fet de ser cas­tellà, i, evi­dent­ment, mai s'ha atemp­tat con­tra cap vida ni mai s'han afu­se­llat cen­te­nars de per­so­nes, amb el seu pre­si­dent davant, com s'ha fet con­tra els cata­lans. En aquest país, mai –excepte sota el fran­quisme– hem reco­llit sig­na­tu­res, com ha fet l'actual cap de govern con­tra l'esta­tut i con­tra els pro­duc­tes cata­lans. El dogma és el de l'Estat espa­nyol, que refusa fins i tot la seva plu­ra­li­tat, i els inqui­si­dors són els que estan al ser­vei d'aquests interes­sos. Dogma que s'està des­fent no per la pressió de Cata­lu­nya –cal tenir en compte que som qua­ranta mili­ons menys que ells–, sinó per la inca­pa­ci­tat econòmica endèmica, pel model Madrid, pels “de-sayu­nos” de la colla. Ara sí que se'ls trenca el dogma, quan l'Estat espa­nyol no té altre remei que pido­lar amb el cap baix a Europa que els salvi la seva immor­ta­li­tat. Per aquests i per molts altres greu­ges, que tots conei­xem, penso que inten­tar can­viar les coor­de­na­des és un ultratge a un poble i a una gent.