Els costos fiscals de la crisi

Sens dubte no és equi­ta­tiu el repar­ti­ment actual dels cos­tos de la crisi entre els més pri­vi­le­gi­ats i les capes més fràgils de la població, i encara més essent els pri­mers més cul­pa­bles que el segons del desori en què vivim. Com que sovint la bre­ve­tat no per­met fer justícia del que com­porta una imatge com­pleta dels pros i con­tres de les pro­pos­tes, vol­dria avui que els dife­rents arbres (els detalls de la con­so­li­dació pres­su­postària) no impe­dis­sin de veure el bosc (que les con­seqüències fis­cals no les paguin jus­tos per peca­dors).

La sen­sació que els cau­sants de la crisi se'n sur­ten bas­tant indem­nes és estesa. El fet que alguns ges­tors de cai­xes i bancs comen­cin a ser per­se­guits per la fis­ca­lia, per cert con­tra­ve­nint els qui han acu­sat de pas­si­vi­tat el super­vi­sor, no neteja encara sufi­ci­ent­ment la sen­sació que els res­pon­sa­bles de pre­ser­var els interes­sos col·lec­tius no hem fet prou bé la feina. Una justícia garan­tista, uns entra­mats finan­cers de mal des­fer –amb els grans des­pat­xos jurídics al dar­rere–, i con­fron­tats aquests amb les capa­ci­tats limi­ta­des de qui té els recur­sos tan sols del ser­vei públic, per molta vocació que hi posi, envers la cobdícia de qui per­se­gueix mun­ta­nyes de guany, fa per un com­bat prou desi­gual. Con­tra­po­sar els sous del con­se­llers dels ens super­vi­sors públics amb els cor­res­po­nents dels super­vi­sats hau­ria de ser sufi­ci­ent per enten­dre el que dic. Con­sul­tors inter­na­ci­o­nals que inter­pre­ten, acords legals que tan­quen con­trac­tes blin­dats i grans des­pat­xos que liti­guen pro­te­gei­xen avui encara, amb escarni, indem­nit­za­ci­ons milionàries de qui ha por­tat a la ruïna bona part del sis­tema finan­cer. Del regu­la­dor se'n pot dir que no n'ha sabut prou, però mai que ha estat tole­rant i ha par­ti­ci­pat de manera còmplice dels bene­fi­cis dels regu­lats. Basta mirar la sor­tida econòmica de l'exgo­ver­na­dor del BdE res­pecte de la dels direc­tius de la majo­ria de cai­xes per com­pro­var el cas.

De manera que més enllà de reconèixer els errors come­sos i per­se­guir allà on sigui pos­si­ble les res­pon­sa­bi­li­tats de cadascú, cal exi­gir a la política, sobre­tot per part de la ciu­ta­da­nia, que les con­seqüències de la crisi es repar­tei­xin d'acord amb les res­pon­sa­bi­li­tats en crear-la, i a més, de les capa­ci­tats per fer-hi front. Una autèntica cro­ada con­tra l'evasió fis­cal i les seves indulgències, con­tra l'elusió fis­cal, no delic­tiva però sí san­ci­o­na­ble soci­al­ment, i l'exigència d'una tri­bu­tació més d'acord amb les pos­si­bi­li­tats econòmiques de cadascú, és del tot reque­rit per redis­tri­buir-ne les càrre­gues fis­cals deri­va­des. I si en la dura rea­li­tat impo­sada que ens toca viure de les con­so­li­da­ci­ons fis­cals no s'han només de redis­tri­buir les càrre­gues, sinó fins i tot aug­men­tar-les, ben segur que ho hem de fer des de la justícia fis­cal. De manera que si els impos­tos s'han de pujar, tot i les nega­ti­ves con­seqüències pre­vi­si­bles sobre el con­sum, la renda i la reac­ti­vació, s'ha de gra­var més el patri­moni i les dife­rents moda­li­tats de renda de capi­tal que la renda del tre­ball. Ben segur que pujar aquesta fis­ca­li­tat té con­seqüències nega­ti­ves, sobre l'estalvi, l'assumpció de risc.., però unes són més injus­tes que altres.

Gra­var la renda en gene­ral vol dir avui gra­var sala­ris. La meva iden­ti­fi­cació de qui és ric és avui la de qui no paga impos­tos; és a dir, qui real­ment té prou diners per estal­viar-se així més que el que ha d'abo­nar per una con­sul­to­ria que li faci un bon arbi­tratge fis­cal: elu­siu, no delic­tiu. Tapar per tant aquests des­co­sits jurídics és del tot pri­o­ri­tari. Rein­tro­duir el gra­va­men sobre les soci­e­tats patri­mo­ni­als no direc­ta­ment vin­cu­la­des a l'acti­vi­tat pro­duc­tiva hau­ria d'estar també a l'agenda, així com esta­blir a l'impost sobre els bene­fi­cis d'empre­ses un tipus crei­xent per a bases més altes, amb eli­mi­nació de bona part de les deduc­ci­ons deri­va­des de l'endeu­ta­ment empre­sa­rial. Res de tot això entu­si­asma; però si volem des­a­pa­lan­car l'eco­no­mia no podem cas­ti­gar la rein­versió del guany res­pecte del finançament aliè, sobre­tot recor­dant el com­por­ta­ment d'empre­ses que fins i tot han repar­tit divi­dends tot i reno­var aquell deute sub­ven­ci­o­nat fis­cal­ment! Posats a recu­pe­rar ingres­sos, val la pena recor­dar que no es jus­ti­fica ni per un argu­ment d'eficiència ni d'equi­tat que es mini­mitzi el gra­va­men de suc­ces­si­ons o que con­jun­tu­ral­ment no s'obli­gui a con­tri­buir a les grans for­tu­nes. Cap d'aques­tes dues moda­li­tats tri­butàries, a diferència de gra­var la renda, no desa­nima en el curt ter­mini ( que ara és el que pre­val), a l'esforç del tre­ball i l'ocu­pació. I si cal tor­nar inci­dir sobre l'IVA, cal recor­dar al legis­la­dor que gra­var el con­sum és regres­siu ja que pro­por­ci­o­nal­ment paguen més les ren­des més bai­xes. Per tant, millor fer-ho, si s'ha de fer, sobre béns i ser­veis més expo­sats a la com­petència inte­rior, que ofe­rei­xen més resistència con­tra el tras­llat de l'impost al preu final que hagin de pagar els con­su­mi­dors. Aquest és major­ment el cas de les mar­ques blan­ques. I en el cas dels impos­tos espe­ci­als, vista la res­posta del con­sum als hàbits pobla­ci­o­nals davant de l'espe­ra­ble canvi de preus i el seu impacte per grups de renda, millor fer-ho sobre els car­bu­rants que en els béns addic­tius, i entre aquests, més sobre els alco­hols que sobre el tabac, vista la desi­gual incidència en les res­pos­tes. I cap trac­ta­ment fis­cal sub­jec­tiu no hau­ria de ser accep­tat: ni espor­tis­tes d'elit ni de resi­dents extra­ter­ri­to­ri­als.

Ben segur que totes les mesu­res argu­men­ta­des tenen con­train­di­ca­ci­ons. Cap paga­ment de impost no és neu­tre i fa feliç qui l'ha de pagar; per això s'impo­sen i no son volun­ta­ris. Però posats a equi­li­brar el pres­su­post bai­xant des­pesa de manera indis­cri­mi­nada, amb la qual cosa patei­xen més aquells col·lec­tius més fràgils que menys influència, capa­ci­tat d'orga­nit­zació política i cor­po­ra­ti­visme pro­fes­si­o­nal tenen al dar­rere, o aug­men­tar la recap­tació per la via fàcil d'impos­tos indi­rec­tes, que s'apro­fi­ten de la il·lusió fis­cal ciu­ta­dana, i gra­var les ren­des del tre­ball, que són les que menys es poden des­lo­ca­lit­zar, és hora que la soci­e­tat rei­vin­di­qui un repar­ti­ment més equi­ta­tiu de les càrre­gues de la crisi perquè no sem­pre la paguin els de sem­pre.