Pervers

Diu­menge pas­sat el diari anglès The Tele­graph qua­li­fi­cava de per­vers el sis­tema tri­bu­tari espa­nyol perquè obliga la Gene­ra­li­tat cata­lana “a sol·lici­tar un res­cat a pesar que és Cata­lu­nya la que sub­ven­ci­ona la resta del país”. Per­vers és una qua­li­fi­cació pre­cisa que molts mit­jans de comu­ni­cació i polítics de casa nos­tra han elu­dit per refe­rir-se a aquesta sag­nia fis­cal que con­demna Cata­lu­nya a l'ostra­cisme econòmic i a una perpètua mino­ria d'edat política.

El procés gra­dual i impla­ca­ble per res­tar com­pe­ti­ti­vi­tat econòmica a Cata­lu­nya s'ha exe­cu­tat amb tot el poder efec­tiu a les mans del govern cen­tral (deci­si­ons asimètri­ques en matèria d'infra­es­truc­tu­res, des­plaçament fis­cal d'empre­ses, invasió de com­petències, impa­ga­ments...). La liqui­di­tat lliga de mans i peus el govern català. Els peat­ges pugen més d'un 7%. A par­tir de setem­bre, amb l'incre­ment de l'IVA, el dèficit fis­cal encara s'inten­si­fi­carà, perquè l'Estat recap­tarà més impos­tos pro­vi­nents de Cata­lu­nya. Amb una con­tri­bució fis­cal que cap regió euro­pea suporta ni de bon tros, la set­mana pas­sada el Par­la­ment català ni tan sols pro­po­sava el con­cert econòmic a la basca: només un pacte fis­cal que, més o menys, igua­la­ria Cata­lu­nya amb les con­tri­bu­ci­ons d'alguns länder ale­manys, quei­xo­sos perquè con­si­de­ren que fins i tot aquesta xifra és abu­siva. L'atur és galo­pant, les reta­lla­des se suc­ce­ei­xen una dar­rere l'altra. Enmig d'aquest con­text de gran risc d'explosió social, i un cop rati­fi­ca­des la paràlisi gover­na­men­tal i la manca de pro­pos­tes trans­for­ma­do­res, hi ha encara un altre exer­cici per­vers: con­tra­po­sar polítiques soci­als i polítiques naci­o­nals. D'una banda, en un clar indici de ban­car­rota, la Gene­ra­li­tat deixa de pagar el mes de juliol a les enti­tats soci­als on tenia pla­ces con­cer­ta­des. Aquest impa­ga­ment és gravíssim i d'una gran càrrega simbòlica, ja que afecta molts tre­ba­lla­dors i molts ser­veis soci­als des­ti­nats a l'atenció dels ciu­ta­dans més des­a­fa­vo­rits. Men­tres­tant, de l'altra banda, hi ha sec­tors d'esquerra, sin­di­cals i el PSC (amb l'hon­rada excepció d'Ernest Mara­gall) que encara invo­quen les polítiques soci­als com si aques­tes polítiques no s'hagues­sin de finançar d'acord amb els cri­te­ris dis­tri­bu­tius de la política sor­gida de l'eix naci­o­nal. Pre­gun­tar-te si pre­fe­rei­xes més política social o més política naci­o­nal és tan para­lit­zant com que et pre­gun­tin si ets més par­ti­dari de res­pi­rar o de viure.