L'endemà del dissabte

Gai­rebé tots els que vivim aquí conei­xem casos de per­so­nes que han estat insul­ta­des o amenaçades –dis­cre­ta­ment o ober­ta­ment, però sem­pre gratuïtament– pel sol fet de pro­ve­nir del Prin­ci­pat. Des de fra­ses ja mítiques del tipus “Eres muy simpático, por ser catalán” fins a uns impro­pe­ris tan car­re­gats d'ani­mad­versió que han tras­bal­sat els cata­lans al·ludits a fons (i un no es pot sen­tir segur enlloc: en un cas que conec, un parell d'avis olo­tins van ser com­mi­nats –per uns com­pa­tri­o­tes espa­nyols– a for­mar part d'una hipotètica extinció física del poble català, durant una visita a l'Her­mi­tage de Sant Peters­burg). Com és, em pre­gunto, que tants cata­lans es mos­trin pas­sius davant d'unes mos­tres de tírria així, que qual­se­vol nord-africà, posem per cas, no tole­ra­ria més enllà del temps que fes falta per denun­ciar-ho a SOS Racisme?

Pot ser perquè aquests cata­lans recor­den l'època en què, a Cata­lu­nya, el trac­ta­ment dels ciu­ta­dans nas­cuts a les Espa­nyes tam­poc no era del tot modèlic? Al cap i a la fi, als anys sei­xanta l'epítet xar­nego –o els seus equi­va­lents eufemístics– es feia ser­vir amb una certa freqüència per deni­grar els nou­vin­guts cas­te­lla­no­par­lants. Però hi ha hagut, això sí, una evo­lució posi­tiva prou docu­men­tada a par­tir dels vui­tanta: de xar­ne­gos a altres cata­lans a nous cata­lans fins a cata­lans a seques.

Per con­trast, els pre­ju­di­cis anti­ca­ta­lans a Espa­nya han evo­lu­ci­o­nat més aviat cap a uns extrems vis­ce­ral­ment exclu­si­vis­tes. L'onada de piu­la­des hos­tils –també n'hi va haver de solidàries– arran de la cre­mada recent de 13.000 hectàrees de bosc català, n'és una nova mos­tra, prou eloqüent: la que deia “Que se queme Cataluña entera (y su con­te­nido)” –envi­ada a Elmundo.es– resu­mia prou bé dese­nes d'altres que veien amb opti­misme una estreta relació entre el foc i un pos­si­ble holo­caust català: uns mis­sat­ges eli­mi­na­ci­o­nis­tes que s'han difós, per cert, a través d'uns mit­jans espa­nyols ben mains­tream. Ja se sap que la per­cepció d'una majo­ria dels cata­lans és que hi ha cada vegada més raons perquè sor­tim, a corre-cuita si pot ser, de l'Estat dit espa­nyol. Però pot­ser la raó d'ésser més impor­tant de les noves fron­te­res que en resul­ta­rien, seria que actu­es­sin com uns talla­pre­ju­di­cis impres­cin­di­bles, per evi­tar que la xenofòbia uni­o­nista, ja prou ver­ba­lit­zada, es trans­formi en foc obert.