Sempre guanyen els mateixos
En un article de fa un parell de dies en aquest mateix diari, que si us va passar per alt us recomano que recupereu, el catedràtic d'economia Guillem López Casasnovas reflexionava de manera lúcida i didàctica sobre els costos fiscals de la crisi econòmica i apuntava algunes solucions possibles o mesures correctores de la situació injusta que, segons la seva opinió, es viu actualment. Escrivia López Casasnovas: “Sens dubte no és equitatiu el repartiment actual dels costos de la crisi entre els més privilegiats i les capes més fràgils de la població, i encara més essent els primers més culpables que els segons del desori en què vivim.”
La travessa del desert de la crisi se'ns fa més llarga que un dia sense pa. Vam entrar-hi gairebé sense adonar-nos-en i, un cop a dins, ni els més pessimistes, més enllà dels aixafaguitarres vocacionals, podien pensar que la caminada seria tan llarga i que, arribats a dia d'avui, encara no tindríem cap ombra de recuperació a les envistes. Els aixafaguitarres tenien raó. Però el pitjor del cas no són ni les retallades, que cada cop toquen fibres més sensibles del teixit social, ni aquest cul-de-sac financer on sembla que vivim instal·lats, ni els esforços extraordinaris que hem de fer tots plegats per continuar remant. El més fotut de tot plegat és aquesta sensació creixent que les desgràcies es van acumulant mentre els responsables de la situació van fent la viu-viu i continuen impunes i, més que probablement, se'n sortiran sense cap esgarrinxada. Com si fos economista, ignoro quan tardarem a sortir d'aquest sot. Però el que és segur és que en sortirem desenganyats.
