La pèrdua de confiança

“Vull que els quedi clar des d'un bon començament que el prin­ci­pal fona­ment de l'eco­no­mia moderna és la con­fiança. Sense con­fiança les transac­ci­ons econòmiques es redu­ei­xen, s'esgo­ten; perquè si les transac­ci­ons s'han de fer al comp­tat, el volum comer­cial queda reduït al mer­cat de la barata, de la per­muta, i baixa en un noranta per cent.”

El Dr. Carro, emi­nent catedràtic d'Eco­no­mia, va començar així la pri­mera lliçó per a nosal­tres, lla­vors joveníssims aspi­rants a eco­no­mis­tes. Volia que tinguéssim clara la neces­si­tat de la con­fiança com a fona­ment del mer­cat. Sovint ens ve a la memòria aquell rao­na­ment, tan ele­men­tal, tan obvi, però que s'escola mise­ra­ble­ment en el magma de la situ­ació actual: s'està per­dent la con­fiança. Les enti­tats bancàries no con­fien en els seus cli­ents i exi­gei­xen esta­car-los fort amb garan­ties i con­tra­pres­ta­ci­ons arbitràries, alhora que redu­ei­xen al límit les dis­po­ni­bi­li­tats; els proveïdors tam­poc les tenen totes quan sub­mi­nis­tren un gènere: gua­nyar un cli­ent avui és sos­pi­tar que ha com­prat per no haver de pagar un antic proveïdor... I els inver­sors, aquells que encara gau­dei­xen d'uns sane­jats comp­tes que els per­me­trien viure tran­quils, col·loquen els seus estal­vis en enti­tats estran­ge­res perquè no con­fien en la solvència de les enti­tats “de tota la vida”. Estem assis­tint a una fuga de capi­tals que –legítima­ment– els seus titu­lars endre­cen al lloc que ente­nen com un bon recés, en enti­tats de domini estran­ger, allu­nyant-los de les tur­bulències de l'eco­no­mia esta­tal. El diner és poruc amb raó, perquè sovint ha cos­tat molt de gua­nyar –tota una existència– i és lamen­ta­ble que amb mani­o­bres des­ho­nes­tes –com és el cas de les pre­fe­rents– hom se'n vegi pri­vat. Han d'estar molt mala­ment els bancs i cai­xes que han comès aquests actes per mal­ba­ra­tar així la con­fiança dels cli­ents, gua­nyada en anys de tracte mutu!

I en aquesta situ­ació, el tei­xit indus­trial de les comar­ques giro­ni­nes es va des­truint irre­mis­si­ble­ment. Les empre­ses veuen reduïdes les seves expec­ta­ti­ves, i fins i tot aque­lles que tenen bon pro­ducte i un mer­cat accep­ta­ble es tro­ben en situ­a­ci­ons deli­ca­des per la falta de con­fiança dels qui trac­ten amb elles. Són mals que no volen crits. I tot­hom a casa seva s'ho sap. Els indus­tri­als amb pro­ble­mes no fan esca­ra­falls, ni vagues, ni crits. Sofrei­xen en silenci, però malau­ra­da­ment sofrei­xen. Els mar­ges es redu­ei­xen, perquè en bai­xar el volum de ven­des les des­pe­ses fixes es man­te­nen molt inva­ri­a­bles, empe­ses sobre­tot per les càrre­gues soci­als. La rat­lla entre gua­nyar o per­dre és vul­ne­ra­ble. I el perill de per­dre-ho tot, immi­nent.

Men­tres­tant res apunta a tor­nar la con­fiança. Les enti­tats patro­nals res­ten mudes, calla­des, pro­jec­tant velles ali­an­ces que mai han con­cre­tat. Sem­bla que la situ­ació actual no va amb elles, acos­tu­ma­des a cele­bra­ci­ons i home­nat­ges. Han estat supera­des per les cir­cumstàncies.