Desertors

El titu­lar dels nos­tres com­panys d'Europa-Món no podia ser més explícit: “Was­hing­ton ja es pre­para per a una Síria sense Al-Assad”. I no és estrany perquè al sàtrapa siri cada dia l'aban­do­nen més de les seves rates més fidels: mem­bres del govern –apa­rent­ment des­tituïts–, gene­rals, herois i, fins i tot, un astro­nauta. Tot­hom sem­bla cele­brar-ho, amb els esta­fa­dors dels nord-ame­ri­cans al cap­da­vant. No és que pre­fe­rei­xin el magma ideològic dels opo­si­tors sinó que volen posar fi a un arse­nal hos­til, debi­li­tar un país d'influència russa i xinesa i obrir un nou circ per espe­cu­lar, fer entrar les seves empre­ses d'armes i domi­nar, a través del dese­qui­li­bri, un dels racons que no tenien prou brut.

Amb els con­flic­tes àrabs s'ha vist clara­ment el per­fil d'Obama. Les últi­mes espe­ran­ces estan tan putre­fac­tes com la seva ànima. Entre els insur­gents s'inclo­uen inte­gris­tes islàmics, deser­tors, totes les opci­ons pos­si­bles de l'esquerra siri­ana i els il·lusos més il·lusos. Ja veu­rem què passa quan es que­din sense feina a Síria. Mul­ti­pli­ca­ran la misèria allà on vagin, que segur que no serà Qatar, ni Dubai. No cal omplir tra­ves­ses per saber com aca­barà Al-Assad, si no el pro­te­geix el seu exèrcit com van fer amb Mubàrak. El seu destí sem­bla més pro­per a Sad­dam Hus­sein i Gad­dafi, tot i que el pot sal­var no haver estat ene­mic obert dels occi­den­tals com aquests últims. El final d'aquests homes pode­ro­sos m'ha recor­dat el que va escriure Jean Bau­dri­llard l'any 1983 a Les estratègies fatals: “L'extra­or­dinària fas­ci­nació col·lec­tiva, la passió d'un poble a sacri­fi­car o veure sacri­fi­car el seu cap quan es pre­senta l'ocasió.” Enfon­sar-los, però, no impli­carà que la cosa millori...