Estafadors

No cal dir el nom de les com­pa­nyies perquè no vull més pro­ble­mes dels que ja tinc. Tam­poc és la pri­mera vegada que em passa. Informo una empresa perquè em doni de baixa un rebut que m'ha domi­ci­liat durant anys. Després em trobo que me l'han car­re­gat al compte. Dic al banc que el retorni, però el pre­sen­ten de nou, sovint de manera camu­flada.

Com se n'hau­ria de dir? Quan par­les amb la tele­fo­nista o ofi­ci­nista de torn, sem­pre tenen algun argu­ment, tot i que no impe­deix que te'l puguin recla­mar o tor­nar a car­re­gar. En aquest cas, Cata­lu­nya no és dife­rent de la resta de l'Estat: qui no roba és perquè no ho pot fer. I el con­trol i la tos­su­de­ria de l'impli­cat han d'estar per sobre dels afa­mats rapi­nyai­res, que sovint es dis­fres­sen rere pom­po­ses sigles i enti­tats cen­tenàries. Suposo que el meca­nisme està ideat per als que no s'hi fixen, que deuen ser moltíssims, sabent el grau de dei­xa­desa que impera o l'escassa perícia dels ciu­ta­dans per enten­dre un mínim de comp­ta­bi­li­tat.

Seria interes­sant cal­cu­lar la quan­ti­tat de mili­ons que es cobren de manera frau­du­lenta i denun­ciar les empre­ses que ho fan amb seve­ri­tat. Pot­ser així repri­mi­rien la per­ver­si­tat d'abu­sar mit­jançant la infor­mació que tenen de la cli­en­tela. Es parla molt d'Europa, però nosal­tres con­ti­nuem amb dinàmiques que no es pro­du­ei­xen ni al Mar­roc. Fins ara em feia ràbia, ara només em pre­o­cupo d'estu­diar els extrac­tes ban­ca­ris. Dins el metro, la mega­fo­nia informa que ha entrat un lla­dre al vagó, amb una camisa de qua­dres blaus. No és l'únic, perquè hi ha pro­pa­ganda d'una d'aques­tes enti­tats de què els parlo.