Joc capitalista

Davant del pro­jecte d'Euro­ve­gas i la seva pro­ba­ble arri­bada a Cata­lu­nya s'han encès totes les alar­mes. A hores d'ara, ja s'han fet con­certs, mani­fes­tos, cap­ta­ci­ons d'opo­si­tors a través de Face­book, cri­des públi­ques d'artis­tes per a posar l'opinió cata­lana en con­tra, i alhora que tot això se situa en pri­mer pla, ens assa­ben­tem per la premsa que el mag­nat pro­pi­e­tari de la idea i del capi­tal –Shel­don Adel­son– està supo­sa­da­ment embo­li­cat en el blan­queig de diners pro­vi­nents del nar­cotràfic mexicà. Aquest és un dels punts forts de l'opo­sició al com­plex lúdic: se'ns diu que és un niu d'atracció de mafi­o­sos i tra­fi­cants de dro­gues, a més d'una ocasió de negoci per als empre­sa­ris de la pros­ti­tució. La majo­ria dels que s'hi mos­tren en con­tra tenen en ment el tòpic més viro­lat de Las Vegas –vist en cen­te­nars de pel·lícules–: un gegantí monu­ment al kitsch, un sòrdid enfi­lall de casi­nos i neons i pros­ti­tu­tes que per­me­ten que sor­geixi el pit­jor de l'ànima humana.

Així, l'opo­sició al com­plex hau­ria de raci­o­na­lit­zar-se. Mos­trar-s'hi en con­tra per motius morals –no al joc, no a la pros­ti­tució–, no és el mateix que mos­trar-s'hi en con­tra per motius econòmics –no és el model de país que volem, etc.– o per motius eco­lo­gis­tes, perquè el com­plex lúdic des­trui­ria un pai­satge que es diu que es vol pre­ser­var.

Les moti­va­ci­ons de l'opo­sició s'han d'expli­ci­tar i rao­nar, perquè les seduc­ci­ons del pro­jecte són tan explícites i cri­da­ne­res –tre­ball, turisme, diners en temps de crisi– que l'opo­sició corre el risc de que­dar ridícula­ment en con­tra per pur infan­ti­lisme. Hem arros­se­gat durant molt temps una fei­xuga cul­tura del no que ens ha impe­dit refle­xi­o­nar en veu alta de molts assump­tes impor­tants, i tot perquè el no reso­lia qual­se­vol pro­blema abans i tot d'haver-lo for­mu­lat. El no al com­plex d'Adel­son peca massa sovint de tot això: és un no poc rao­na­ble –un vade retro, un exor­cisme–, fins i tot és un no que per­met als que l'esgri­mei­xen mos­trar-se moral­ment supe­ri­ors –fer-se pro­pa­ganda, no per­dre l'ocasió de sig­nar un mani­fest–, i tot perquè ells no donen suport al vici o a la impos­tura. Si Adel­son té comp­tes pen­dents amb la justícia, però, que els arre­gli: això no afecta la lega­li­tat actual del que vol fer a Cata­lu­nya, més aviat ens posa sobre la pista de la mena de gent que se sent atreta per aquesta mena de diver­si­ons.

Sem­bla, des del punt de vista de l'opo­sició, que només hi ha un plaer com­pa­ra­ble a la no-cons­trucció del com­plex lúdic: la seva implan­tació i el seu fracàs poste­rior. Només si el com­plex Euro­ve­gas s'acabés cons­truint i acabés sent un fracàs –un desert sense públic, un negoci fallit, la ban­car­rota d'un capi­ta­lista, etc.– mol­tes veus ara opo­si­to­res tro­ba­rien con­sol. Perquè, fet i fet, aquesta és la gran pre­o­cu­pació de fons: ¿per què mos­trar-se en con­tra d'un negoci l'èxit del qual depèn de la lli­ber­tat dels indi­vi­dus, de la seva lliure opció d'acu­dir-hi o no acu­dir-hi? ¿A qui es vol alli­be­rar mit­jançant l'opo­sició al com­plex? Pot­ser això és el que es tem, però: que els matei­xos a qui pre­te­sa­ment es vol sal­var –les mas­ses man­ca­des de cla­ri­vidència– aca­bin sent les que fona­men­tin l'èxit de l'invent.

Des que una certa esquerra va que­dar sense sub­jecte a qui defen­sar –del pro­le­ta­riat al Ter­cer Món, de les mino­ries raci­als als homo­se­xu­als– que mol­tes de les acci­ons que encapçalen no aca­ben de tro­bar un sen­tit: ¿a qui van des­ti­na­des les acci­ons con­tra el com­plex Euro­ve­gas? ¿Quin és el des­ti­na­tari, el bene­fi­ci­ari, d'aquesta opo­sició? ¿Vostè i jo? ¿Qui és capaç d'arro­gar-se, però, el poder de repre­sen­tació de la nos­tra volun­tat, la capa­ci­tat d'ele­gir en lloc nos­tre què ens convé i què no ens convé, sobre­tot si el que està en joc és la inversió d'un capi­tal pri­vat? Se'ns con­si­dera incapaços de defen­sar els nos­tres pro­pis interes­sos. Però rei­te­rem-ho: Adel­son pot fer el que vul­gui amb els seus diners, dins de les lleis –que en cap cas hau­rien de modi­fi­car-se per satis­fer cap mena d'ini­ci­a­tiva pri­vada–, tal­ment nosal­tres podem fer el que vul­guem dei­xant d'anar a jugar-nos els quar­tos a les seves rule­tes.

A hores d'ara ja no hi ha ningú que no tin­gui una opinió for­mada sobre què és i què s'hi farà a Euro­ve­gas, i pot­ser no és neces­sari que ningú ens assa­benti dels perills i dels des­as­tres d'aquest model de crei­xe­ment. Bar­ce­lona i el seu entorn fa molts anys que es desen­vo­lu­pen a còpia d'absor­bir grans esde­ve­ni­ments –i no és pre­ci­sa­ment un invent de la dreta, això–: de les Olimpíades del 92 al Fòrum de les Cul­tu­res, qual­se­vol cosa era bona per rees­truc­tu­rar una part de l'entorn amb l'excusa de la neces­si­tat de cons­truir un ple­gat d'infra­es­truc­tu­res. Ara que no és el diner públic el que pot enca­rar aquests pro­jec­tes ha de ser el capi­tal pri­vat estran­ger el que s'encar­re­gui de fer bullir l'olla. Cer­ta­ment, el grup de nego­cis Las Vegas Sands no és l'ideal: però d'altres grups empre­sa­ri­als –i de conei­xe­ment–, com els que es rela­ci­o­nen amb la bio­me­di­cina o amb les noves tec­no­lo­gies –tot allò que ens pot fer assem­blar-nos a Mas­sac­hu­setts: ja ens ente­nem, a l'elit de les eco­no­mies desen­vo­lu­pa­des–, no estan interes­sats a venir.

Hi ha reticència davant tot allò que deriva del joc. En el joc, els diners gene­ren diners –com en la usura– i són els més pobres i des­a­fa­vo­rits de la soci­e­tat els qui aca­ben jugant a les lote­ries públi­ques, per exem­ple, fent que tota la soci­e­tat es bene­ficiï d'unes estèrils espe­ran­ces infun­da­des. Pel que sabem, Las Vegas és un recinte lúdic no pre­ci­sa­ment barat: els vicis dels rics, ¿gene­ra­ran vir­tuts públi­ques? Un debat tan antic com el mateix capi­ta­lisme.