Ainaud

Des­co­nec si als altres països passa, però a Cata­lu­nya els nos­tres caps pen­sants han tin­gut durant anys una aversió malal­tissa a bar­re­jar-se amb el poder per por de ser eti­que­tats com a intel·lec­tu­als orgànics. Fins i tot la majo­ria dels que han accep­tat càrrecs ho han fet amb un cert sen­ti­ment de cul­pa­bi­li­tat mer­cenària. Això, cer­ta­ment, es detecta més en el sec­tor de lle­tres que no pas en la intel·lec­tu­a­li­tat científica, més acos­tu­mada a enten­dre que el poder també és una font de recur­sos que fomenta l'avenç de la huma­ni­tat.

En el camp de la cul­tura i el pen­sa­ment, en canvi, s'ha impo­sat una tra­dició acadèmica hipercrítica que, sovint ins­tal·lada còmoda­ment en pol­tro­nes i càtedres sos­tin­gu­des a compte de l'erari comú, con­si­dera que el poder és intrínse­ca­ment sos­pitós de totes les mal­dats i que la política con­ven­ci­o­nal és una acti­vi­tat vul­gar i menys­pre­a­ble per natu­ra­lesa. Unes con­vic­ci­ons que, si em per­me­teu la gosa­dia, trobo peri­llo­sa­ment fron­te­re­res amb el pen­sa­ment eli­tista i alhora amb un popu­lisme il·lus­trat que sol gene­rar alter­na­ti­ves a la democràcia bas­tant pit­jors que la malal­tia que inten­ten gua­rir.

Escric tot això pen­sant en el senyor Ainaud de Lasarte. Ell no era pas d'aquests intel·lec­tu­als sis­temàtica­ment con­tes­ta­ta­ris sinó que va ser un eru­dit al ser­vei de la ciu­ta­da­nia que, quan va caler, va actuar des d'una ide­o­lo­gia política con­creta. S'hi pot com­bre­gar o no, amb el senyor Ainaud, però com a model cívic repre­senta un per­fil de savi com­promès des de la vocació de cons­truir, que és una vocació ni necessària­ment acrítica, ni com­pul­si­va­ment repatània.