Els xarons

Tinc motius per estar entris­tida aquesta set­mana, un cop superat l'amarg tràngol del foc a l'Empordà. I és que he tin­gut tres dis­gus­tos: el pri­mer, l'espec­ta­cle que ens ha donat un homínid alco­ho­lit­zat divul­gant a Ale­ma­nya que Llo­ret és terra de bor­rat­xera. La vul­ga­ri­tat, el menys­preu i l'estultícia són en un grau enorme. Em consta, de pri­mera mà, que diver­sos con­sis­to­ris de Llo­ret han inten­tat i inten­ten fre­nar el turisme de platja i san­gria, amb un èxit només regu­lar. També sé que hi ha una part de veri­tat, perquè alguns esta­bli­ments hi veuen només la pela fàcil; però la majo­ria dels llo­re­tencs de segur que se sen­ten tan aver­go­nyits com me'n sento jo, de les exa­ge­ra­ci­ons que s'han divul­gat. És impor­tant, impor­tantíssim, que ens soli­da­rit­zem amb la població de Llo­ret, que, a part d'unes magnífiques plat­ges, té poblats ibèrics, cas­tells medi­e­vals i un cemen­tiri digne d'admi­ració. Amics de Llo­ret: fora la gen­tussa que us insulta i us menys­prea (“Llo­ret no és Tene­rife”, deia l'indo­cu­men­tat, jus­ti­fi­cant-se). I ara mateix era­di­queu els bor­rat­xos inci­vi­lit­zats de casa nos­tra.

Segon dis­gust: el direc­tor del Museu Naci­o­nal d'Art de Cata­lu­nya, Pepe Serra, ha tin­gut una epi­fa­nia: les sigles cos­ten de pro­nun­ciar (com pro­nun­cieu FNAC, doncs? No us ado­neu que la gent sim­pli­fica i diu Tate o Met, a museus de sigles difícils?). És una excusa com una casa de pagès. Sabeu què li molesta a l'afec­ci­o­nat als ana­gra­mes? Li molesta la N de “Naci­o­nal”. Sort encara que no té la direcció del Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya.

Ter­cer dis­gust: el ver­gonyós judici que han patit el grup de punk-rock, les Pussy Riot, per haver fet un acte de pro­testa a la cate­dral de Crist Sal­va­dor de Mos­cou, de mar­cat caràcter polític i femi­nista (tot seguint el lle­gat d'aque­lles Guer­ri­lla Girls que van fer actes de pro­testa con­tra la dis­cri­mi­nació de pin­to­res als museus de Nova York, i que es cobrien amb una màscara de goril·la –un símbol de la mas­cu­li­ni­tat desen­fre­nada: King-Kong!–). Un judici que és una farsa i que tot­hom sap que ho és.

He tin­gut més dis­gus­tos, és clar, com l'acti­tud de les dele­ga­ci­ons espa­nyo­les als Jocs Olímpics de Lon­dres. Un dis­gust sense sor­presa, no cal dir-ho.