Pau i presons

En temps de ter­ro­risme, el món occi­den­tal i espe­ci­al­ment l'Estat espa­nyol, han impul­sat des de la pers­pec­tiva del Dret Penal de l'ene­mic, una apli­cació res­tric­tiva de drets que han permès polítiques cri­mi­nals més pròpies d'estats tota­li­ta­ris que d'una democràcia. L'expo­nent glo­bal ha estat la lega­lit­zació de la tor­tura a les pre­sons d'Iraq amb els Memo­rial Acts, per part del govern Bush.

L'excep­ci­o­na­li­tat penal espa­nyola, con­cre­ta­ment la legis­lació anti­ter­ro­rista i l'allar­ga­ment de con­dem­nes, ha estat àmpli­a­ment denun­ci­ada per ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals com el Comitè Euro­peu de Pre­venció de la Tor­tura, o enti­tats com Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, Hel­sinki Rights i Human Rights Watch. Totes elles han par­lat de tor­tura, de pri­va­ci­ons inhu­ma­nes i trac­tes degra­dants. La doc­trina Parot, que va impo­sar un allar­ga­ment de les con­dem­nes més enllà dels límits legals esta­blerts al Codi Penal, ha estat total­ment rebut­jada pel Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans. Una sentència que el govern espa­nyol ha tin­gut la gosa­dia i la supèrbia de qüesti­o­nar, posant-se en evidència davant Europa. La mateixa política d'intran­sigència que va exer­cir el PP a l'època Aznar, està ara essent la posició del govern Rajoy.

La qüestió trans­cen­dent és que el con­text actual és molt dife­rent dels ante­ri­ors moments. La via política de l'esquerra abert­zale és d'una fer­mesa ina­mo­vi­ble i cons­ti­tu­eix l'única via cap a l'auto­de­ter­mi­nació. Les coa­li­ci­ons de Bildu i Ama­iur han donat àmplies majo­ries de govern a les ins­ti­tu­ci­ons, tot i les argúcies del Congrés per impe­dir-los el grup propi. Els set dipu­tats d'Ama­iur han sobre­pas­sat els cinc del PNB, gene­rant uns can­vis d'expec­ta­ti­ves per al futur govern basc inqui­e­tants espe­ci­al­ment per a la política espa­nyola. La lega­lit­zació de Sortu pel TC ha afe­git la cons­ta­tació que la via armada està exhau­rida de forma defi­ni­tiva.

Per tant l'anàlisi que s'imposa a par­tir del front peni­ten­ci­ari obert aquests dies, amb les vagues de fam enge­ga­des, és de caire polític. Uri­bet­xe­ber­ria Boli­naga, el pres basc malalt de càncer ter­mi­nal al qual no se li ha apli­cat el pre­cepte legal que li per­met sor­tir de la presó en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal per malal­tia ingua­ri­ble és l' espurna que ha fet que fins avui més de 200 pre­sos o pre­ses bas­cos hagin deci­dit secun­dar la vaga.

Ens tro­bem amb la ràpida reacció del titu­lar d'Inte­rior par­lant de xan­tatge. La res­posta política del govern popu­lar entra en allò pre­vi­si­ble, ara caldrà veure quina altura de mires té la res­posta social i política. Fins ara, ERC ha encapçalat, fins i tot en temps de difícil com­prensió social, la defensa d'una solució política del con­flicte basc. ICV es va afe­gir a l'opo­sició a la llei de par­tits polítics. La resta han secun­dat l'espe­rit de la tran­sició democràtica amb el pacte anti­ter­ro­rista que en massa oca­si­ons ha sig­ni­fi­cat un obs­ta­cle a la política de les solu­ci­ons.

La situ­ació peni­tenciària dels pre­sos i pre­ses bas­cos ha arri­bat a un límit on el man­te­ni­ment de les res­tric­ci­ons legals és insos­te­ni­ble per raons legals, ètiques i també polítiques. L'entrada en vigor del pla de dis­persió de pre­sos d' ETA i del Grapo, va gene­rar una vaga de fam con­tra l'ali­men­tació forçada on en van morir molts, essent un epi­sodi negre de la democràcia espa­nyola. A Irlanda del Nord, les vagues de fam, i la mort de pre­sos com Bobby Sands, van ser el deto­nant del ressò social i el com­promís de sec­tors de drets humans vers el procés de pau. El retorn a l'apli­cació de la llei peni­tenciària sense dis­cri­mi­na­ci­ons hau­ria de ser exi­git per tota la soci­e­tat com un reclam ètic i democràtic bàsic.