Niall Ferguson
Niall Ferguson és un historiador escocès, nascut a Glasgow fa 48 anys, que ensenya història internacional comparada a Harvard. Té una projecció mediàtica increïble, entre altres coses perquè ha entès quina pot ser la funció de les TIC en l'ensenyament i en la divulgació de tota mena de teories i debats. Només cal accedir al seu web (http://ves.cat/bjje) per adonar-se de l'habilitat d'aquest professor que l'any passat va impulsar la creació, junt amb altres acadèmics conservadors, del New College of the Humanities, una institució privada d'ensenyament amb seu a Londres. Deu ser per això que de vegades quan es parla d'ell, com fa l'articulista William Skidelsky, no tan sols destaquen la vàlua d'aquest interessant i provocador professor, sinó també la manera de presentar-se en societat: “El meu primer pensament en trobar-me amb Niall Ferguson és que té una aparença massa elegant per ser un acadèmic” (The Observer, 20/2/11). Un comentari que, tot sigui dit, no és precisament amable amb els acadèmics. Però aquesta és una altra qüestió.
En tot cas, el que és rellevant és que aquest impetuós historiador ha sabut ser un home del seu temps quant a l'ús de les tecnologies i de les formes audiovisuals, com abans ho havien estat historiadors tan eminents com el francès George Duby (1919-1996), que el 1980 va adaptar Temps de les catedrals per a la TV francesa i el 1985 fins i tot va esdevenir president de la SEPT, un cadena de televisió francesa de caire cultural; o bé el britànic Simon Schama (1945), de tendència contrària a la de Ferguson, atès que és laborista, i que el 1995 va escriure i presentar a la BBC una sèrie titulada, com el seu voluminós llibre, Landscape and Memory, i el 2006 va tornar-hi amb la sèrie Simon Schama's Power of Art, entre altres moltes contribucions als mitjans de comunicació. Per a mi, aquests historiadors no són altra cosa que innovadors –emprenedors, per dir-ho en termes empresarials– en la manera de presentar les seves narratives, sense que això vulgui dir que hi hagis d'estar d'acord per força. El contingut de la forma també compta, com diu el títol d'un famós assaig historiogràfic sobre el narrativisme històric del filòsof i historiador nord-americà Hyden White (1928).
Ferguson ha escrit un munt de llibres i ha participat, certament, en l'elaboració de documentals de tota mena. A més, el maig de 2010, Michael Gove, secretari d'Educació del govern de coalició entre els conservadors i els liberaldemòcrates britànics, va anunciar que havia convidat Ferguson a assessorar el govern sobre el desenvolupament d'un renovat programa docent d'història –“la història com una narració relacionada”– per al nou pla d'estudis que es vol aplicar a les escoles d'Anglaterra i Gal·les. L'enrenou ha estat majúscul, perquè la perspectiva que defensa Ferguson, sobretot amb relació al passat colonial britànic i als “beneficis” de l'imperialisme, és força polèmica. És una mirada conservadora, una mica angoixada pel futur de la Gran Bretanya i del món occidental en general, que arrenca, entre altres coses, del fracàs del model multiculturalista i dels estudis postcolonials que han dominat l'acadèmia anglosaxona (i més enllà) en les últimes dècades. Ferguson, encara que li costa de reconèixer-ho, s'ha escorat cap a la dreta des del seu suggeridor i crític llibre sobre l'imperialisme nord-americà, American Colossus (2004, existeix una traducció castellana publicada el 2005 per l'Editorial Debate), fins al que va treure l'any passat, Civilization: The West and the Rest –del qual ara ha aparegut la versió en castellà també a Debate–, i que és una exaltació dels beneficis civilitzadors del colonialisme.
L'aparició d'aquest darrer llibre va anar acompanyada de l'estrena a Channel 4 d'una sèrie documental de sis parts. Com reconeix el mateix Ferguson, va escriure aquest llibre pensant en els seus fills (en té tres, dos nois i una noia, que van des d'11 a 17): “El llibre –diu– està dissenyat en part perquè un noi de 17 anys pugui entendre una història tan complexa”, cosa que lliga amb l'encàrrec que li va fer el seu amic i secretari d'Educació, Michael Gove. Per explicar un fenomen que Eric L. Jones ja va abordar a The European Miracle (1971, traduït al castellà per Alianza el 1994) –com es va construir l'hegemonia europea, per damunt d'Àsia, a partir de l'entorn mediambiental, l'economia i la geopolítica–, Ferguson fa un raonament que s'assembla al de Jones: Europa va aconseguir la gesta de desenvolupar un progrés que finalment va conduir a un puixant capitalisme, a l'Estat de dret i a la democràcia. Ferguson ho fa a partir d'una metàfora inesperada en el món digital dels mòbils. L'ascens d'Occident, sosté, es basa en sis atributs que ell denomina les “Apps assassines”: la competència, la ciència, la democràcia, la medicina, el consumisme i l'ètica del treball. Cada capítol del llibre (i cada episodi de la sèrie de TV) es proposa explorar com va ser possible que els estats occidentals tinguessin una d'aquestes “Apps” mentre que altres nacions d'arreu del planeta no aconseguissin adquirir-les. És d'aquesta manera d'entendre la civilització occidental que neix la teoria optimista de Ferguson del món occidental i l'exaltació del colonialisme com a forma de civilització.
“Som a l'era de l'intel·lectual tabloide”, anunciava l'assagista i novel·lista Pankaj Mishra en una entrevista recent a La Vanguardia (13/08/12). Em fa l'efecte que és veritat i no em sembla pas malament. El que ens hauria de preocupar, si de cas, i això és el que m'allunya de Ferguson i m'aproxima a Mishra, són les noves narratives per presentar una visió benigna del passat. A veure si al final acabarem defensant, amb l'excusa que es lluitava contra l'innegable totalitarisme comunista, els bombardejos amb napalm sobre Cambodja i Vietnam!
