Premi(o)s Nacional(e)s

El senyor Car­les Duarte, pre­si­dent del Con­sell Naci­o­nal de la Cul­tura i de les Arts (Conca), ha expo­sat algu­nes qüesti­ons interes­santssobre els Pre­mis Naci­o­nals de Cul­tura. Entre altres coses, plan­teja reduir el nom­bre de guar­dons. Una pro­posta asse­nyada en un país amb tirada a repar­tir meda­lles, creus i dis­tin­ci­ons a l'engròs, com si els nos­tres gover­nants, cons­ci­ents de la dis­sort històrica dels cata­lans, es vul­gues­sin asse­gu­rar almenys que cap com­pa­tri­ota morís sense haver rebut un premi de con­so­lació. El pre­si­dent del Conca també ha dit, amb el suport del con­se­ller Mas­ca­rell, que en l'apar­tat de lite­ra­tura s'hau­ria de tenir en compte els autors de casa que escri­uen en cas­tellà. Ai, que ja hem tre­pit­jat l'ull de poll.

Difícil­ment es pot reba­tre el parer dels senyors Duarte i Mas­ca­rell. En altres dis­ci­pli­nes bé que s'han pre­miat per­so­nes que uti­lit­zen el cas­tellà. Enlloc està escrit, per cert, que fins ara estigués pro­hi­bit valo­rar els cas­te­lla­no­es­cri­vents. Això sí, resulta pin­to­resc que un dels argu­ments esgri­mits sigui que a Espa­nya tam­poc fan cas a tots aquests lite­rats. Pobrets, quin drama.

Hem d'adme­tre que aquí con­vi­uen mol­tes cul­tu­res a banda de la pròpia, i que hi ha més d'una parla (i de dues) per pro­jec­tar aquesta terra cul­tu­ral­ment al món. Però tinc la sen­sació que cada apor­tació reno­va­dora, lluny d'eixo­ri­vir-la o poten­ciar-la, va dei­xant una mica més enxu­bada aquesta nos­tra petita i rebre­gada llen­gua cata­lana per a la pro­tecció de la qual no tenim res més, con­tra tot un Estat espa­nyol, que les ins­ti­tu­ci­ons que ara volen pre­miar autors cas­te­llans mig per com­passió, mig perquè no se'ns ofen­guin.