En Xevi no para

Ho porta a la sang i als ossos, no sabria viure sense tre­ba­llar en la seva espe­ci­a­li­tat, que resulta única, curi­osa i sem­pre fes­tiva –almenys fes­tiva per als altres–. L'il·lusi­o­nista Xevi ha diri­git aquesta mateixa set­mana la Tret­zena Nit d'Il·lusió que es va cele­brar abans d'ahir a Santa Cris­tina d'Aro, el seu poble. Sé –perquè ho sé– que orga­nit­zar aquesta magna, ori­gi­nal, mestrívola i qua­li­ta­tiva vet­llada, cada any és més difícil, i també sé –sabem– que en Xevi ja fa més de cin­quanta anys que porta l'il·lusi­o­nisme i la màgia arreu. Arreu del món, tal com sona, bo i escam­pant el nom de Cata­lu­nya, Girona i Santa Cris­tina a dojo i sense cap reticència. Tot ple­gat deu can­sar molt. Jo, els ho con­fesso, si fos ell, ja faria anys que hau­ria tirat el bar­ret al foc... el bar­ret, el conill, la vareta, els moca­dors, les pólvo­res màgiques, les car­tes, els daus i tot ple­gat. Ho dic perquè quan en Xevi i un ser­vi­dor par­lem (força sovint), cada vegada em mera­ve­llo més de cons­ta­tar que l'home no para, que con­ti­nua actu­ant i acu­dint allà on se'l demana; té cura de la seva Casa Màgica de Santa Cris­tina, que és la casa museu de màgia més gran del món; dóna clas­ses; diri­geix fes­ti­vals; anima pre­sen­ta­ci­ons, etc.

Sem­pre que el veig actuar, però també sem­pre que em trobo amb ell –recor­des, Xevi, alguns sopars de sobre­taula memo­ra­ble a l'Escala, Platja d'Aro, la vall del Corb a casa de la Mont­ser­rat Vay­reda...?–, em faig creus de la con­tinuïtat, con­vicció, constància i fins tos­su­de­ria que posa en la seva feina, una feina que no el deixa repo­sar mai. Sem­pre porta a les but­xa­ques, o no sé exac­ta­ment on, moca­do­rets, didals, daus, car­tes... i contínua­ment està assa­jant, tre­ba­llant, fent petits jocs d'il·lusió i màgia. És un pen­caire i, segons veig o segons sé, ho serà sem­pre. Un dia, dinant al seu poble, a Santa Cris­tina, m'ho va dir clara­ment: “Sobre­tot, pel que fa a mani­pu­lació o pres­ti­di­gi­tació, no es pot parar mai, contínua­ment cal estar prac­ti­cant.” I allà, entre el flam i el cafè, ho va demos­trar a la pràctica, fent des­a­parèixer a un pam del meu nas un bit­llet (facsímil) de deu dòlars i un moca­do­ret ver­mell, i mul­ti­pli­cant didals que es treia i es posava a la velo­ci­tat d'Usain Bolt. Sem­pre em va fer pen­sar en allò que deia el gran pia­nista Art­hur Rubins­tein: “Si no estu­dio un dia, no se n'adona ningú; si no estu­dio durant dos dies con­se­cu­tius, me n'adono jo; si no estu­dio durant tres dies, se n'adona tot­hom.”