En Xevi no para

Ho porta a la sang i als ossos, no sabria viure sense treballar en la seva especialitat, que resulta única, curiosa i sempre festiva –almenys festiva per als altres–. L'il·lusionista Xevi ha dirigit aquesta mateixa setmana la Tretzena Nit d'Il·lusió que es va celebrar abans d'ahir a Santa Cristina d'Aro, el seu poble. Sé –perquè ho sé– que organitzar aquesta magna, original, mestrívola i qualitativa vetllada, cada any és més difícil, i també sé –sabem– que en Xevi ja fa més de cinquanta anys que porta l'il·lusionisme i la màgia arreu. Arreu del món, tal com sona, bo i escampant el nom de Catalunya, Girona i Santa Cristina a dojo i sense cap reticència. Tot plegat deu cansar molt. Jo, els ho confesso, si fos ell, ja faria anys que hauria tirat el barret al foc... el barret, el conill, la vareta, els mocadors, les pólvores màgiques, les cartes, els daus i tot plegat. Ho dic perquè quan en Xevi i un servidor parlem (força sovint), cada vegada em meravello més de constatar que l'home no para, que continua actuant i acudint allà on se'l demana; té cura de la seva Casa Màgica de Santa Cristina, que és la casa museu de màgia més gran del món; dóna classes; dirigeix festivals; anima presentacions, etc.

Sempre que el veig actuar, però també sempre que em trobo amb ell –recordes, Xevi, alguns sopars de sobretaula memorable a l'Escala, Platja d'Aro, la vall del Corb a casa de la Montserrat Vayreda...?–, em faig creus de la continuïtat, convicció, constància i fins tossuderia que posa en la seva feina, una feina que no el deixa reposar mai. Sempre porta a les butxaques, o no sé exactament on, mocadorets, didals, daus, cartes... i contínuament està assajant, treballant, fent petits jocs d'il·lusió i màgia. És un pencaire i, segons veig o segons sé, ho serà sempre. Un dia, dinant al seu poble, a Santa Cristina, m'ho va dir clarament: “Sobretot, pel que fa a manipulació o prestidigitació, no es pot parar mai, contínuament cal estar practicant.” I allà, entre el flam i el cafè, ho va demostrar a la pràctica, fent desaparèixer a un pam del meu nas un bitllet (facsímil) de deu dòlars i un mocadoret vermell, i multiplicant didals que es treia i es posava a la velocitat d'Usain Bolt. Sempre em va fer pensar en allò que deia el gran pianista Arthur Rubinstein: “Si no estudio un dia, no se n'adona ningú; si no estudio durant dos dies consecutius, me n'adono jo; si no estudio durant tres dies, se n'adona tothom.”