Hi posarem independència

La possible independència de Catalunya genera tant d'entusiasme, que ja es dóna per descomptada. Així, un article començat amb la frase “Si Catalunya esdevé independent…” és ràpidament esmenada pels lectors més motivats amb una altra que comença “Quan Catalunya esdevingui independent…” perquè estan convençuts que és cosa feta i que ja només es tracta de posar dia i hora a la proclamació.

Ja se sap que tot entusiasme genera un punt d'eufòria. També s'hi ha de comptar el mal moment de les relacions amb Espanya i la crisi que patim de manera particular i com a país, l'angoixa de no arribar a final de mes i no sempre per culpa nostra. I hi ha una sensació que és ara o mai, que no subscric tota sencera. El punt de maduresa és l'òptim, però mai és un estadi massa rotund. Al capdavall, Catalunya sempre ha rebrotat, com una primavera.

De moment, el govern encara no ha arribat oficialment ni al “Si Catalunya esdevé independent…”, es manté en l'estadi previ del pacte fiscal: si Madrid fa un cop de cap i resol les estretors financeres de la Generalitat, paga el que deu, inverteix en infraestructures el que li correspon i rebaixa la quota de solidaritat a un nivell raonable, si s'acaba la discriminació i l'espoli, llavors CiU defensarà que el projecte espanyol encara és viable. Per això, tant el president Mas com la vicepresidenta Ortega insisteixen que la manifestació de l'Onze de Setembre sigui a favor del pacte fiscal i no pas de la independència.

Ara: aquest cop de cap de Madrid no se'l creu ningú. I goso dir que el govern encara menys, perquè hi tracten cada dia i des de fa molts anys, amb el PP i amb el PSOE, que pel que fa el cas és exactament el mateix. Aquesta tardor, el pacte fiscal quedarà en no res, o bé perquè Madrid el rebutjarà amb un cop de porta, o bé perquè l'endreçarà a la pila de les qüestions pendents amb un copet a l'espatlla d'en Duran. I ja hi serem: o s'haurà de prendre una paciència que ja no es pot pagar i, per tant, s'hauran de plegar les veles, o bé s'hauran de convocar eleccions anticipades i actuar en funció de l'escenari que en resulti.

Als entusiastes de la independència, vull dir aquells que la donen per descomptada i només estan pendents del dia i l'hora de proclamar-la, la posició del govern els deu semblar excessivament prudent. Ja es comprèn. No obstant, això és molt més complex. Donar la independència per descomptada és ser molt agosarat. La independència serà sens dubte un procés traumàtic. Primer, s'ha de saber que el consens és imprescindible. Després, que Madrid no la donarà simpàticament ni de forma gratuïta i que Catalunya no se la podrà agafar sense el vistiplau de Washington i Brussel·les.

A més, i molt més decisiu, hi ha l'endemà de la independència, que no hauria de ser traumàtic. Això vol dir que no es pot prendre amb només el 51 per cent dels catalans. Més ben dit, no és ben bé una qüestió de percentatges, encara que al final s'hi acabi expressant i decidint. Fins fa poc, la independència havia estat una qüestió de bandera i era minoritària. Quan es va expressar en termes d'espoli fiscal, va créixer entre sectors a qui els símbols catalans els són indiferents. I ara, amb la crisi, s'ha convertit en majoritària i, si seguim pel mateix camí, aviat pot ser gairebé unànime. Vull dir que al Baix Llobregat i a Pedralbes també l'hauran de votar; amb Vic i Olot no n'hi ha prou.

En el debat que s'està jugant, també hi ha l'estratègia dels partits, que per no perdre el costum s'ho miren en clau electoral. Totes aquestes posicions s'aniran expressant i agreujant els dies que vénen, fins a desembocar en la manifestació de l'Onze de Setembre, que ja es veu a venir que serà sonada. El govern hi anirà demanant el pacte fiscal, però el crit que hi triomfarà serà el de la independència; ja ho han de saber. Catalunya és una olla de pressió que bull des de fa molts anys. En fa gairebé vuitanta, Josep Suñol i Garriga va dir que érem “un poble civilitzat que té fam de justícia i de llibertat”. Ho som.