Privacions

Mandrejant per les platges d'aquesta Costa Brava centenària que cada estiu busca l'excel·lència de les banderes blaves, topes amb elements paisatgístics que no hi tenen res a veure, amb la qualitat. No es tracta pas de les meduses que, malgrat les catastròfiques alertes, no ens visiten pas amb l'abundor d'altres anys. Tampoc de les burilles que, malgrat les insistents campanyes, patim amb l'abundor de sempre. Es tracta dels empipadors cartells de “Prohibit el pas, propietat privada.” Senyorejar un espai públic i convertir-lo en territori prohibit és un delicte d'apropiació indeguda que, en el cas de les platges i les cales, no veus pas que les administracions s'hi facin prou per combatre'l. Aquesta mena de delinqüents juga amb la ignorància col·lectiva, però tothom hauria de saber que la legislació no preveu pas la privatització d'una platja, en tot cas accepta la dels seus accessos. És clar que si t'impedeixen l'accés per terra et queda només el recurs d'anar-hi per mar i això exclou de la llista la gran majoria de possibles usuaris, que es veuran obligats a estirar la tovallola en altres racons on siguin més benvinguts. El desvergonyiment d'aquests espoliadors paisatgístics, a més, fa que a vegades no en tinguin prou amb el cartell i hi afegeixin ciment o fins i tot la presència d'algun guarda jurat per foragitar els agosarats. Temps enrere, el pes de la llei va aconseguir desmantellar un d'aquests vedats, el Club Méditerraneé, al cap de Creus. No és pas un model d'actuació, aquest. El paratge va ser restituït, sí, però el preu de la demolició va anar a càrrec de tots nosaltres, que mai vam ser convidats a hostatjar-nos-hi. No ens equivoquem, no es tracta pas del respecte a la propietat privada, es tracta del triomf de la descaradura particular, dels que ens volen privar del que és nostre.