Opinió

Apunts

La queixa

Havia pre­pa­rat per a les vacan­ces l'assaig sobre Roma de Robert Hug­hes. Tot i que la salut el mal­trac­tava des de fa anys, la coin­cidència de la seva mort amb la meva tria m'ha dei­xat amb el lli­bre a les mans, sense saber què fer. L'efecte de la malas­tru­gança m'ha fet evi­tar la història cul­tu­ral de Roma, que feia mesos que desit­java lle­gir, però m'ha conduït cap a un d'antic sobre Amèrica, que el crític aus­tralià va escriure amb tota la intenció per expli­car quins eren els argu­ments i l'estratègia de la gran potència actual.

En fi, mort Hug­hes, ens que­den les seves parau­les. No sé si es prou satis­fac­tori, però és un dels avan­tat­ges que tenen els cre­a­dors davant la resta de mor­tals, la supo­sada eter­ni­tat que com­pensa les misèries que patim en vida. Obrint-lo a l'atzar, La cul­tura de la queixa ofe­reix diver­ti­des inter­pre­ta­ci­ons, simi­lars a altres cul­tu­res occi­den­tals. Hug­hes parla de l'omni­pre­sent recurs del vic­ti­misme, que els ian­quis explo­ten apro­fi­tant que els seus alta­veus són els de més deci­bels. “Sem­blar fort –ens diu– pot ocul­tar sim­ple­ment la bas­tida tron­to­llant de la negació de l'evidència, men­tre que ser vul­ne­ra­ble és ser inven­ci­ble.” El crític con­clou que la queixa et dóna poder, un poder que sovint no va més enllà del sub­orn emo­ci­o­nal o de la cre­ació de nivells inèdits de cul­pa­bi­li­tat social. El subrat­llat és dels que no vaig esbor­rar després de la pri­mera lec­tura fa divuit anys. Encara manté la vigència quan els nos­tres diri­gents s'ama­guen rere els vic­ti­mis­tes “jo no ho sabia”, “crisi inter­na­ci­o­nal” i altres sub­ter­fu­gis. La història de sem­pre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.