Petrificats

A l'agost, si no hi ha cap gran notícia, als mit­jans de comu­ni­cació hi ha una mica més d'espai per a uns temes que en una altra època de l'any no pas­sa­rien de ser un breu. Aquest és el cas dels ani­ver­sa­ris. El dels 50 anys de la mort de Marilyn, els 86 anys de Fidel Cas­tro o el cen­te­nari de l'Abeja Maya, per citar-ne tres de ben popu­lars. Però el que m'ha cri­dat més l'atenció perquè no s'ha divul­gat gaire tot i ser un lloc molt cone­gut, és el dos-centè ani­ver­sari del redes­co­bri­ment de Petra, la capi­tal dels naba­teus. Un poble que té més simi­li­tuds amb el nos­tre del que un es puguin ima­gi­nar. Situ­ada al final del con­gost de Siq, la ciu­tat dins de la pedra que fas­cina tot­hom que hi arriba a través de la vall de l'Arabà, a tocar del golf d'Aqaba, va ser redes­co­berta el 1812. Pot­ser molts de vostès la van des­co­brir en un viatge a Jordània, lle­gint els die­ta­ris del pare Ubach o, sen­zi­lla­ment, veient Indi­ana Jones i l'última cro­ada. Un explo­ra­dor suís, Johann-Ludwig Burck­hardt, que es feia dir Ibra­him Ibn Abda­llah, viat­java per Àrabia fent-se pas­sar per mer­ca­der. I vet aquí que un calorós dia del 1812, men­tre res­se­guia l'antiga ruta de l'encens, va topar de cara amb les ruïnes de la façana ver­me­llosa de Khazne Fir'aun, el Tre­sor del Faraó, bro­dat a la paret. Una cons­trucció que con­vida encara a entrar a una altra època. Si tan­cava els ulls i tocava aque­lla pedra porosa i rugosa, podia notar el que havia vis­cut el poble naba­teu, nòmada per excel·lència, però que havia fet de Petra la seva capi­tal i havia habi­li­tat dins de les seves parets de roca ver­me­lla la seva llar. Estrabó, el geògraf i escrip­tor grec, el defi­nia com un poble que mal­grat el seu tarannà –va llui­tar per la seva inde­pendència–, la seva per­so­na­li­tat i la seva idi­o­sincràsia, va aca­bar pel seu mal cap engo­lit pel gran Imperi romà. Els sona? I encara els serà més fami­liar quan sàpiguen que els naba­teus eren empre­ne­dors, pru­dents, estal­vi­a­dors, comer­ci­ants, amants de l'escul­tura i l'arqui­tec­tura, la ceràmica i l'art del cuir i del vidre. I per aca­bar-ho d'ado­bar, els naba­teus van con­ser­var la pecu­li­a­ri­tat del seu idi­oma durant molt de temps, fet que els va donar caràcter. Tant de bo la història no es repe­teixi, però m'han de reconèixer que davant d'aques­tes simi­li­tuds n'hi ha per que­dar petri­fi­cats.