Abstinència de salsitxes

El pa de la veïna és medi­cina, diu un d'aquells refranys que ens retra­ten amb una admi­ra­ble eco­no­mia expres­siva. Vol dir que no estem mai con­tents amb allò que tenim, que una insa­tis­facció innata ens fa enve­jar els altres gai­rebé perquè sí. Altres idi­o­mes diuen el mateix amb imat­ges dife­rents. Ver­bigràcia A galinha da vizinha é mais gorda do que a minha, (‘la gallina del veí és més grossa que la meva'), La cabra de mi vecino más leche da que la mía, Die Kirsc­hen in Nach­bars Gar­ten sind süßer (‘les cire­res del veí són més dol­ces'), The grass is always gre­e­ner on the other side of the fence (‘la gespa sem­pre és més verda a l'altre cos­tat de la tanca'), L'erba del vicino è sem­pre più verde…

Això ve a tomb d'un dels records olímpics que Manuel Cuyàs va des­gra­nar en aquest diari. Expli­cava que durant els Jocs del 92 hi havia a la Vila Olímpica un men­ja­dor per­ma­nent, proveït fins a l'opulència amb tota mena de vian­des, gratuït i exclu­siu per als atle­tes. Els tre­ba­lla­dors de la Vila, en canvi, dina­ven, també de franc, en un McDo­nalds, però un dia Cuyàs va notar que alguns atle­tes enve­ja­ven els pre­des­ti­nats a l'ham­bur­guesa diària, i que uns i altres s'hau­rien can­viat de men­ja­dor amb molt de gust. És l'eterna atracció de la fruita pro­hi­bida, con­cloïa Cuyàs.

Una asso­ci­ació d'idees em va fer recor­dar un àpat a Bar­ce­lona amb un matri­moni de Munic. No van beure vi, sinó cer­vesa, que és la seva beguda tra­di­ci­o­nal i cul­tu­ral. L'enyo­ra­ven, van dir. Després vaig saber que en arri­bar al seu país, el pri­mer que van fer és men­jar sal­sit­xes en un res­tau­rant del mateix aero­port. No podien resis­tir més l'abs­tinència dels plats habi­tu­als, tal­ment com els cata­lans enyo­rem el pa amb tomàquet quan fa vint-i-qua­tre hores que som a l'estran­ger. Perquè la natu­ra­lesa humana és també ele­men­tal, atàvica, lli­gada per cor­dons umbi­li­cals a les arrels. El millor pa és el de casa, diu un altre refrany.