Entre parada i parada

Al'anada, el xofer té ben alta una emis­sora de Madrid, que deu ser del seu gust perquè és la que ens admi­nis­tra sem­pre. Jo anava pre­vin­gut i m'he posat els auri­cu­lars a les ore­lles i he con­ver­tit el telèfon en ràdio. Empa­tats. Penso que en el preu del bit­llet no hi ha inclosa l'obli­gació d'escol­tar el que deci­deix el con­duc­tor. Res, coses meves.

Però ben aviat puja una dona i seu als pri­mer ren­gles. És xer­raire i sem­bla que coneix el con­duc­tor. Ben aviat –per damunt de les dues ràdios– sabem que ha anat al mer­cat, que ha com­prat dues sèpies de les gros­ses, que ja en tenia tres a casa, que farà un bon arròs, amb un gran sofre­git que deta­lla minu­ci­o­sa­ment. Quan el sofre­git està fent xup-xup, he apa­gat la ràdio i el con­duc­tor deu haver abai­xat el volum de la seva. Ara sabem que tindrà tota la família a dinar i que seran colla. El noi ha pas­sat les vacan­ces al poble, a la província de Còrdova. Es veu que hi tenen dues cases jun­tes, amb una pis­cina. Hi fa tanta calor que es pas­sen el dia dor­mint, però quan refresca una mica vinga pescaíto frito i enda­vant la bar­ba­coa, i de beure que no en falti, tota la nit. Quan me n'adono, ja som al final de tra­jecte. A la dona li costa bai­xar, que li que­den mol­tes coses al pap.

De tor­nada, el petit bus s'omple del tot. Al meu davant hi ha dos xiquets, un nen i una nena. El nen deu tenir nou
o deu anys; la nena, qua­tre o cinc. Pot­ser són ger­mans, però ell és moreno i espri­mat­xat, seriós, digne; ella, rossa, rodo­neta, de mirada dolça. No es diuen res i no diran res en tot el camí, mal­grat ser pro­ta­go­nis­tes de la con­versa gene­ral. Resulta que ha pujat una dona d'una certa edat. Un dels viat­gers li ha cedit gen­til­ment la plaça. Però algú s'ha fixat en la pare­lleta i ha comen­tat en veu alta, ben alta, que els petits ben edu­cats dei­xen el seient a les per­so­nes grans. Abans es feia així. A les esco­les no ense­nyen edu­cació. Els pares no saben criar els fills. I, a més, segur que la nena no paga bit­llet: no té dret a ocu­par un seient... En cas­tellà i en català, per activa i per pas­siva.

Els dos infants no sem­blen enten­dre res. Abso­lu­ta­ment impertèrrits, mirant enda­vant, callats i seri­o­sos. Exac­ta­ment com si sen­tis­sin ploure. Tota aque­lla xer­ra­meca no va per ells. Qui els hau­ria de dir res, si no conei­xen ningú? Quan arri­ben a la seva parada, bai­xen en silenci i els veiem allu­nyar-se. Pot­ser la nena avança una passa el nen. O pot­ser no.

A la parada següent, una dona demana al con­duc­tor que la deixi bai­xar per davant. Camina amb difi­cul­tat. Cap pro­blema. Porta oberta. Ella dubta uns segons a bai­xar. Una noia jove, d'aspecte sud-ame­ricà, que venia per la vorera, ho veu i s'atura a aju­dar-la.

Hi ha d'haver de tot, en aquest món.