Els que manen

En un diari econòmic he retro­bat un vell cone­gut, una mica més jove que jo. Fa prop de trenta anys hi vaig tenir una relació pro­fes­si­o­nal de la qual tinc un bon record. Per­tany a una de les grans famílies madri­le­nyes. Va ser com­pany d'escola del que ales­ho­res era el príncep Joan Car­les i ha man­tin­gut sem­pre una gran amis­tat amb ell. Quan el vaig conèixer era el pre­si­dent d'un banc espa­nyol, dels més seri­o­sos, que no va superar la crisi indus­trial dels anys vui­tanta.

El banc va aca­bar com el rosari de l'aurora i després de pas­sar per diver­ses mans va anar a parar al Banc de Saba­dell. Però ell per­so­nal­ment va superar el tràngol. Ha estat pre­si­dent de la filial espa­nyola de diver­ses mul­ti­na­ci­o­nals de pri­mer nivell mun­dial i encara és con­se­ller d'algu­nes empre­ses espa­nyo­les, de les que cotit­zen a borsa. L'entre­vista que li fan posa en evidència un per­so­natge que és posi­tiu, huma­na­ment par­lant, però au-des­sus de la mêlée, com dirien els juga­dors de rugbi: l'etapa bancària va ser per a ell “molt bonica i difícil”, la pre­sidència d'una mul­ti­na­ci­o­nal ame­ri­cana “diver­tida”. Ha des­co­bert que és un apas­si­o­nat del capi­tal risc.

Parla de les seves inver­si­ons com d'un joc. Adver­teix con­tra els perills del golf, perquè crea addicció. Es dedica a nave­gar en veler i en vai­xell de motor, tot i que el mar queda una mica lluny de Madrid. Però això no és cap obs­ta­cle, perquè el seu camp natu­ral d'actu­ació és Espa­nya, des del cap de Roses fins a Sant Sebastià.

A la capi­tal de l'Estat espa­nyol hi ha dues o tres dot­ze­nes de famílies que manen. Algu­nes, com en el cas del meu vell cone­gut, des de fa més d'un segle. Altres, més nom­bro­ses, des de l'etapa del fran­quisme i gràcies al fran­quisme. La resta ha fet la seva for­tuna en anys de democràcia, uti­lit­zant la influència que tenen sobre el govern de torn. No mili­ten en cap par­tit polític, però tenen amics a La Mon­cloa, mani el Par­tit Popu­lar o el PSOE. Van tenir bona relació amb Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapa­tero i ara amb Mari­ano Rajoy. Algu­nes famílies tenen el votant del PP i el que vota soci­a­lista. No sé com s'ho fan per fer com­pa­ti­bles la seva for­tuna amb les idees d'esquerra, però ho acon­se­guei­xen, amb gran satis­facció dels bene­fi­ci­ats.

No són d'una sola peça. El meu vell cone­gut és una per­sona honesta i dia­lo­gant. No tots són com ell.

És un con­junt de famílies que tenen poder i l'uti­lit­zen. Es conei­xen bé i ten­dei­xen a una certa endogàmia. Es tro­ben als res­tau­rants, al tea­tre, al camp de golf i al port d'una zona turística. I als con­sells d'admi­nis­tració, és clar, sense menys­va­lo­rar la llotja del Real Madrid. Ara s'han inter­na­ci­o­na­lit­zat, par­len idi­o­mes i tenen un diploma d'una uni­ver­si­tat ame­ri­cana.

Estic par­lant d'una bur­ge­sia madri­le­nya, molt més pode­rosa que la cata­lana i més ambi­ci­osa. I amb capa­ci­tat de moure el poder polític a favor seu.