Rachel Corrie

El seu nom és un símbol. I aquesta és la força de la resistència no vio­lenta a un exèrcit con­si­de­rat cri­mi­nal per les matei­xes Naci­ons Uni­des, mal­grat que els tri­bu­nals hagin deci­dit que l'estat d'Israel no és res­pon­sa­ble de la mort de l'acti­vista, i ho con­si­deri un acci­dent.

És sens dubte una de les imat­ges que con­ser­ven les reti­nes de la violència amb què l'exèrcit d'Israel ataca la població civil pales­tina als ter­ri­to­ris ocu­pats, des­truint els seus habi­tat­ges i els seus petits espais d'acti­vi­tat econòmica, fona­men­tal­ment l'agri­cul­tura en un ter­ri­tori vetat d'aigua. Rac­hel Cor­rie va ser sàdica­ment aixa­fada per un buldòzer quan inter­po­sava el seu cos en el tra­jecte de demo­lició d'una casa pales­tina. I és una de les ico­nes de la resistència no vio­lenta a la bru­ta­li­tat del qual­se­vol exèrcit.

Ha de ser des­es­pe­rant per a una família veure com han aca­bat set anys de procés judi­cial. La família Cor­rie va pre­sen­tar una demanda civil con­tra el Minis­teri de Defensa isra­elià, i ara es mos­tra “dol­guda”. Cindy, la mare de Rac­hel, deia a la premsa: “De bon començament vam tenir clar que a Israel el sis­tema pro­te­geix els sol­dats i els pro­por­ci­ona impu­ni­tat legal a costa dels civils.” I segur que és així, tant segur com ho és que aquesta impu­ni­tat no només és a Israel. És a massa llocs del món on l'odi jus­ti­fica la violència dels qui es cre­uen amb la pos­sessió de la raó con­tra els qui el dis­curs situa com a amenaça.

El juliol pas­sat mol­tes orga­nit­za­ci­ons per la pau es con­gra­tu­la­ven de la sim­ple (o no) cele­bració d'una reunió mul­ti­na­ci­o­nal que aca­ba­ria regu­lant tímida­ment el comerç d'armes al món amb un trac­tat d'obli­gat com­pli­ment, que caldrà veure quants com­plei­xen.

Aquesta set­mana molts ens hem indig­nat (no pas sorprès) del vere­dicte del tri­bu­nal isra­elià, però sàpiga aquesta justícia que una sentència injusta no esbor­rarà de la nos­tra consciència qui i què repre­senta la malau­rada Cor­rie. Perquè molts encara con­si­de­rem que l'única forma pos­si­ble de llui­tar con­tra la violència, l'exer­ceixi qui l'exer­ceixi, és la no-violència, és la raó.