La ‘mani'

El Molt Hono­ra­ble no ha d'anar mai a una mani­fes­tació, i encara menys dir al seu poble per què ha de sor­tir al car­rer. La seva feina és gover­nar, ges­ti­o­nar espe­ran­ces i frus­tra­ci­ons, i assu­mir ris­cos. Amb la conya aquesta de la mani, Artur Mas s'ha cap­bus­sat tot solet en un embo­lic que no li per­to­cava ni li resul­tarà política­ment útil. El Par­la­ment, mirall sobirà dels cata­lans, ja ha donat suport a la seva pro­posta de pacte fis­cal: ara, la feina del pre­si­dent és defen­sar-lo, i dei­xar d'embo­li­car la troca amb una Diada que –entre tots– aca­ba­rem matant d'avor­ri­ment. Els clams, per a la gent; el poder, per als polítics. La perla del vode­vil és aquesta nova i gràcil tendència dels con­se­llers d'assis­tir a les con­cen­tra­ci­ons “a títol per­so­nal”. Ja ho veu, comare: si algun dia es tro­ben el con­se­ller Mena fotent-se una clenxa a l'uri­nari del Dry o la vice­pre­si­denta Ortega als racons del Dallas, no s'espanti, que ho fan “a títol per­so­nal”. El sai­net és ben llas­timós, més encara perquè Mas havia ordit el més difícil: fer enten­dre al seu elec­to­rat que l'inde­pen­den­tisme havia de pas­sar d'ele­gia a tasca (copio mots de l'Ors): a saber, que això de la lli­ber­tat s'haurà de pagar amb sacri­fi­cis indi­vi­du­als. El pri­mer d'aquests podria ser una pre­sidència heroica que des­afiï la llei amb la hisenda pròpia: en plata, que el Molt Hono­ra­ble vagi a la presó. Dit això, dei­xeu de pen­sar en mani­fes­ta­ci­ons mas­si­ves o a omplir d'este­la­des el Camp Nou. Medi­teu sobre què farem tots ple­gats quan La Caixa tan­qui l'aixeta cre­ditícia al govern o quan el Godó toqui la cor­neta i injecti por sense pie­tat a tota la classe mit­jana i als empre­sa­ris del país. Pre­gun­teu-vos què faran aquest inde­pes cul­tu­re­tes i direc­tors de dia­ris simpàtics que acu­sen el pre­si­dent de ser un cagat, els que diuen estar dis­po­sats a tot per la lli­ber­tat, i que són tan valents que no tenen ni collons per pagar decent­ment els seus tre­ba­lla­dors. Què fareu quan la cosa vagi de debò? Què esta­reu dis­po­sats a sacri­fi­car pel nos­tre poble? Perquè cre­ieu-me, la lluita serà més dura que aga­far l'auto­car i anar a pas­sar la tarda a la mani.